Eivissa Sí › Formentera › Història

Història de Formentera

Dels constructors de Ca na Costa a la repoblació del segle XVIII i l’illa dels hippies: Formentera va passar llargs segles gairebé buida.

L’església fortificada de Sant Francesc Xavier, a Formentera

FORMENTERA · HISTÒRIA DE TOTA L’ILLA

De la prehistòria a l’illa contemporània

60 capítols · Més de 13.000 paraules · 60 imatges diferents · Actualització: 26 d’octubre de 2026

Formentera té una història molt més extensa que la del seu descobriment turístic. Abans de les platges convertides en imatges universals hi va haver comunitats prehistòriques, navegació mediterrània, explotacions agrícoles, intents de colonització medieval, llargs períodes de poblament precari i una repoblació que va donar forma a bona part de la societat actual. Després van arribar l’emigració, la indústria salinera, la repressió de la postguerra, els viatgers de la contracultura i la transformació turística.

Aquest recorregut segueix una seqüència cronològica en seixanta capítols. Alguns descriuen esdeveniments datats; d’altres expliquen processos que van durar generacions. Per això els seus períodes es poden encavalcar. La història de l’illa principal inclou les seves relacions amb Eivissa, s’Espalmador i la resta de la Mediterrània, sense confondre aquests territoris. Les fotografies actuals il·lustren els llocs i les restes conservades; els peus aclareixen quan una imatge no és un document de l’època narrada.

També hi ha espai per a les curiositats, però amb una distinció necessària: una tradició local no equival a una prova històrica. Les dates arqueològiques són aproximades, les hipòtesis es presenten com a tals i les llegendes s’identifiquen expressament. La narració arriba fins a l’octubre de 2026, sense presentar com a acabats els processos que continuen oberts.

Índex cronològic
  1. 01 L’illa que va començar sota la marMilions d’anys abans del poblament humà
  2. 02 Quan van canviar les costesPlistocè i Holocè
  3. 03 Els primers habitants conegutsFinals del III mil·lenni aC
  4. 04 Ca na Costa: una comunitat davant els seus mortsCap a 2000-1600 aC
  5. 05 Cap de Barbaria i la vida als poblatsII mil·lenni aC
  6. 06 Sobreviure en una illa sense tots els recursosEdat del bronze
  7. 07 En l’òrbita fenícia i púnica d’EivissaI mil·lenni aC
  8. 08 La Formentera romana i la seva relació amb EbususSegles II aC-III dC
  9. 09 Ophiusa, Frumentaria i els noms de l’illaAntiguitat clàssica i transmissió medieval
  10. 10 Can Blai: vigilar la mar des del centre de l’illaPrincipis del segle IV
  11. 11 Entre el final de Roma i el món medievalSegles V-IX
  12. 12 L’illa en l’àmbit d’al-AndalusSegles X-principis del XIII
  13. 13 Sigurd i l’assalt narrat per les saguesCap a 1108-1109
  14. 14 La conquesta de les Pitiüses1235
  15. 15 Berenguer Renard i el problema de poblar1246
  16. 16 El monestir de Santa Maria de FormenteraMitjan segle XIII
  17. 17 Pesta, inseguretat i retrocés del poblamentDes de mitjan segle XIV
  18. 18 Sa Tanca Vella, una capella que contradiu els tòpics1369 i segles posteriors
  19. 19 Una illa poc habitada que continuava sent utilitzadaSegles XV-XVII
  20. 20 El perill de les incursions i la mirada cap a BarbariaSegles XVI-XVII
  21. 21 Marc Ferrer, Antoni Blanc i la repoblació decisiva1695-1699
  22. 22 Parcel·les, cases i vendes: ordenar la nova societatPrimeres dècades del segle XVIII
  23. 23 Sant Francesc Xavier: església i refugi1726-1738
  24. 24 La civilització de l’aigua guardadaSegles XVIII-XIX
  25. 25 Figueres, cereal, vinya i pedra secaSegles XVIII-XIX
  26. 26 Les torres que s’avisaven per l’horitzóDècada de 1760
  27. 27 Els molins: convertir vent en paSegona meitat del segle XVIII
  28. 28 La Mola aconsegueix la seva pròpia església1771-1784
  29. 29 Ball pagès, cantades i memòria oralSegles XVIII-XIX, amb continuïtat posterior
  30. 30 Pescadors, escars i ports petitsSegles XVIII-principis del XX
  31. 31 Formentera en la gran aventura de mesurar el món1807-1808
  32. 32 Un ajuntament que va néixer, va desaparèixer i va tornar1822-1888
  33. 33 L’illa dels qui se’n van anarSegle XIX-primer terç del XX
  34. 34 El far de la Mola i l’ofici de vigilar una llum1861
  35. 35 Les salines entren en una nova etapa industrialDes de 1873
  36. 36 Jules Verne: una illa real dins una aventura impossible1877 i memòria posterior
  37. 37 Sant Ferran aixeca una església on la necessitaven els veïns1883-1889
  38. 38 Un petit ferrocarril per moure la salFinals del segle XIX-primer terç del XX
  39. 39 Esperar el correu: notícies, escola i vida quotidianaPrimer terç del segle XX
  40. 40 La Guerra Civil trenca la comunitat1936-1939
  41. 41 Es Campament: fam, tancament i mort1940-1942
  42. 42 La postguerra darrere el paisatge tranquilDècades de 1940-1950
  43. 43 Fonda Pepe: de negoci familiar a lloc de trobadaDes de 1953
  44. 44 Del viatge difícil a l’economia turísticaDècada de 1960
  45. 45 Els hippies van arribar a una illa que ja tenia vida pròpiaSegona meitat dels anys seixanta i dècada de 1970
  46. 46 Bob Dylan i el molí: com creix una llegendaDes de finals dels anys seixanta
  47. 47 Formentera sona: King Crimson, Pau Riba i la creació musical1971 i dècades posteriors
  48. 48 Cap de Barbaria encén el seu far1972
  49. 49 L’arqueologia torna a Formentera una història més antigaDes de 1974
  50. 50 Democràcia, autonomia i noves demandes públiques1978-1983
  51. 51 Quan es va deixar de collir sal1984 i anys posteriors
  52. 52 El mercat de la Mola i una artesania que cerca continuïtatDes de 1984
  53. 53 De l’aigua recollida a l’aigua dessaladaMitjan anys noranta i modernitzacions posteriors
  54. 54 La protecció del patrimoni també és sota l’aigua1999-2001
  55. 55 Lucía y el sexo i el poder d’una imatge cinematogràficaDes de 2001
  56. 56 Un Consell propi i serveis d’escala insular2007-2008
  57. 57 Save Posidonia: convertir la fama en una responsabilitatDes de 2017
  58. 58 Formentera.eco: posar límits a la circulacióDes de 2019
  59. 59 La pandèmia revela la dependència dels viatges2020
  60. 60 Una illa habitada: habitatge, recursos i futur2021-octubre de 2026

01 · Milions d’anys abans del poblament humà

L’illa que va començar sota la mar

Penya-segats de la Mola, Formentera. Vista actual dels relleus calcaris que permeten explicar la formació geològica de l’illa.
Penya-segats de la Mola, Formentera. Vista actual dels relleus calcaris que permeten explicar la formació geològica de l’illa.
Autor / crèdit: Manolo Gómez de Madrid, Spain. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY 2.0.

La primera història de Formentera és escrita a la roca. Les seves plataformes calcàries, els penya-segats i els materials que afloren a la Mola i al Cap de Barbaria provenen d’ambients geològics molt anteriors a la presència humana. Els sediments marins, la consolidació d’antics dipòsits i els canvis posteriors del nivell de la mar expliquen per què una illa tan petita reuneix altiplans elevats i extenses superfícies baixes.

La Mola constitueix el gran relleu oriental; el Cap de Barbaria domina l’extrem sud-occidental. Entre tots dos s’estén un territori de pendents suaus que ajuda a entendre la forma allargada de l’illa. No tot el que avui sembla una unitat terrestre va tenir sempre el mateix contorn. L’erosió, la dissolució de la calcària i el treball del vent i de l’onatge el van continuar transformant durant períodes llarguíssims.

Una curiositat permet mirar el paisatge amb uns altres ulls: la pedra que després va servir per a cases, tancats, molins i embarcadors forma part d’aquesta memòria natural. Quan comenci la història humana, els seus habitants no trobaran un escenari neutre, sinó un territori que ofereix materials de construcció, coves, abrics i determinats llocs de desembarcament. La geologia condicionarà tant les possibilitats de viure a Formentera com les seves dificultats, especialment l’escassetat d’aigua superficial.

Referències: [1], [2]. Tornar a l’índex

02 · Plistocè i Holocè

Quan van canviar les costes

Dunes de Migjorn, Formentera. Fotografia del paisatge litoral actual, format i modificat per processos naturals prolongats.
Dunes de Migjorn, Formentera. Fotografia del paisatge litoral actual, format i modificat per processos naturals prolongats.
Autor / crèdit: Eduard Maluquer. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 2.0.

Durant les oscil·lacions climàtiques del Quaternari, el nivell de la Mediterrània va pujar i baixar, i va modificar les distàncies i els passos entre terres emergides. La relació física entre Eivissa, Formentera i els illots intermedis no es pot projectar sense canvis cap a un passat remot. El paisatge litoral que reconeixem actualment és el resultat d’una evolució prolongada, no una forma fixada des de l’origen.

Després de la darrera glaciació, l’ascens de la mar i la redistribució de sediments van contribuir a configurar costes, llacunes i cordons arenosos. Al nord, es Trucadors mostra de manera especialment clara la fragilitat d’una franja de sorra exposada a l’aigua per tots dos costats. Les dunes de Migjorn i altres platges recorden que el vent també construeix territori, encara que després el pugui desfer.

Convé aturar-se en una curiositat essencial per al present: una platja no és només sorra col·locada vora la mar. Depèn dels seus fons, de la vegetació que reté els sediments i d’intercanvis que continuen en moviment. Les prades de posidònia i els dipòsits de fulles a la vora en formen part de la protecció. Comprendre aquesta història natural ajuda a explicar per què retirar indiscriminadament restes vegetals, ocupar les dunes o alterar els fons pot modificar un paisatge que va trigar moltíssim de temps a formar-se.

Referències: [2], [3]. Tornar a l’índex

03 · Finals del III mil·lenni aC

Els primers habitants coneguts

Restes del jaciment prehistòric de Cap de Barbaria I. Imatge actual de les estructures conservades.
Restes del jaciment prehistòric de Cap de Barbaria I. Imatge actual de les estructures conservades.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

La presència humana estable a Formentera està documentada des de finals del tercer mil·lenni abans de la nostra era. Aquesta formulació distingeix l’evidència arqueològica d’una afirmació impossible de demostrar: no sabem el dia que va arribar la primera embarcació ni podem descartar visites anteriors encara mal conegudes. Sí que comptam amb restes que permeten situar comunitats organitzades molt abans dels fenicis i de Roma.

Instal·lar-se en una illa petita exigia coneixements de navegació i capacitat per mantenir recursos. Les famílies arribades per mar van transportar pràctiques agrícoles, animals domèstics i tecnologies que no van aparèixer de manera espontània al territori. Viure aquí implicava combinar conreus i ramaderia amb els recursos disponibles, conservar aliments i afrontar anys secs o temporades de mala mar.

La reduïda mida de Formentera ofereix una paradoxa interessant. Permetia conèixer relativament bé l’espai proper, però multiplicava la vulnerabilitat quan fallava una collita o escassejava un recurs. La connexió marítima no era un luxe: podia resultar decisiva per obtenir materials, intercanviar coneixements i mantenir relacions personals. D’aquells habitants no en coneixem noms ni relats escrits. Les seves construccions, estris i restes biològiques són els documents amb què es reconstrueix una vida que durant segles va quedar fora de les històries tradicionals de l’illa.

Referències: [4], [6]. Tornar a l’índex

04 · Cap a 2000-1600 aC

Ca na Costa: una comunitat davant els seus morts

Ca na Costa fotografiat el 1986 per Michael Merkel. El monument conserva la memòria dels enterraments col·lectius de la prehistòria.
Ca na Costa fotografiat el 1986 per Michael Merkel. El monument conserva la memòria dels enterraments col·lectius de la prehistòria.
Autor / crèdit: Michael Merkel. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

El sepulcre de Ca na Costa, prop de l’Estany Pudent, és un dels testimonis més expressius de la prehistòria de les Pitiüses. La seva cambra, construïda amb grans lloses verticals, s’organitza amb un corredor d’accés i estructures exteriors de pedra. La disposició del conjunt revela planificació i treball col·lectiu; no es tracta simplement d’unes pedres col·locades al voltant d’un enterrament casual.

Les excavacions van identificar restes de vuit persones, a més d’objectes com botons d’os i materials ceràmics. Les datacions en situen la utilització aproximadament entre el 2000 i el 1600 aC, tot i que la recerca arqueològica sempre pot precisar les cronologies. El monument permet parlar d’una comunitat que va mantenir un lloc funerari compartit durant un període considerable.

La curiositat més reveladora és en el contrast entre escala humana i escala monumental. Una població que havia de dedicar esforços enormes a assegurar la subsistència va reservar temps i energia per construir una memòria comuna dels seus morts. Els petits botons recuperats acosten aquella societat a la vida quotidiana: remeten a peces de roba, ornaments i gestos personals. Ca na Costa no demostra per si sol totes les creences dels qui el van utilitzar, però sí una organització social capaç de transformar el paisatge amb una finalitat que anava més enllà de menjar i protegir-se.

Referències: [5], [59]. Tornar a l’índex

05 · II mil·lenni aC

Cap de Barbaria i la vida als poblats

Poblat prehistòric de Cap de Barbaria II. Estructures conservades que permeten estudiar la vida domèstica de l’edat del bronze.
Poblat prehistòric de Cap de Barbaria II. Estructures conservades que permeten estudiar la vida domèstica de l’edat del bronze.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

Al Cap de Barbaria es conserva una concentració important de jaciments prehistòrics. Entre aquests, Cap de Barbaria II destaca per un conjunt d’espais de pedra adossats, amb plantes corbes i distribucions que permeten estudiar activitats domèstiques i productives. Els recintes identificats com a I i III són més senzills, però formen part del mateix paisatge de recerca.

Les excavacions modernes han utilitzat datacions de radiocarboni i anàlisis de materials per revisar la seqüència d’ocupació. Les cronologies generals de les guies, que situen bona part d’aquests assentaments a l’edat del bronze, no s’han de confondre amb una data única vàlida per a totes les estructures. Cada campanya pot diferenciar fases i mostrar canvis en la manera d’ocupar una casa o un recinte.

L’interessant és que aquestes construccions permeten passar de la imatge d’un monument aïllat a la d’una vida organitzada: cuinar, emmagatzemar, reparar eines, treballar materials i atendre animals. Una paret compartida o una estança afegida poden conservar la petja de decisions familiars. L’aparença pedregosa actual del cap tampoc no autoritza a imaginar una prehistòria immòbil i deserta. Les restes documenten persones capaces d’adaptar els seus habitatges i les seves activitats a un medi insular exigent, mantenint relacions amb una Mediterrània que continuava sent una via de comunicació.

Referències: [6], [58]. Tornar a l’índex

06 · Edat del bronze

Sobreviure en una illa sense tots els recursos

Jaciment de Cap de Barbaria III. Vista actual que acompanya l’estudi dels recursos i les comunitats prehistòriques.
Jaciment de Cap de Barbaria III. Vista actual que acompanya l’estudi dels recursos i les comunitats prehistòriques.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

La recerca sobre els poblats prehistòrics de Formentera es pregunta com podien mantenir-se comunitats estables en un territori amb recursos limitats. No n’hi ha prou d’enumerar cases de pedra: cal estudiar ossos d’animals, llavors, ceràmiques, eines i materials procedents de fora. Cada element ajuda a reconstruir una economia en què la previsió era tan important com l’habilitat manual.

El mateix nom d’edat del bronze planteja una curiositat. Que una societat conegués el metall no vol dir que disposés de mines locals o d’abundants objectes metàl·lics. Les xarxes d’intercanvi, la reutilització i la combinació de materials van continuar tenint gran importància. Una eina trencada podia ser un recurs per recuperar, no necessàriament una deixalla sense valor.

La mar oferia aliment i connexions, però també imposava ritmes. Les travessies depenien d’embarcacions, experiència i condicions meteorològiques; una illa visible des d’una altra no era per això accessible en qualsevol moment. Aquesta barreja d’autonomia i dependència reapareixerà moltes vegades en la història de Formentera. La diferència és que aquí només la podem reconstruir amb indicis arqueològics. Presentar aquells poblats com a societats completament aïllades seria tan enganyós com imaginar-los connectats amb la facilitat d’un port contemporani.

Referències: [6]. Tornar a l’índex

07 · I mil·lenni aC

En l’òrbita fenícia i púnica d’Eivissa

Es Caló de Sant Agustí, Formentera. Vista actual d’un sector costaner; il·lustra el marc marítim de les connexions antigues, sense representar un port fenici excavat.
Es Caló de Sant Agustí, Formentera. Vista actual d’un sector costaner; il·lustra el marc marítim de les connexions antigues, sense representar un port fenici excavat.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

L’expansió fenícia per la Mediterrània occidental i el desenvolupament de la ciutat d’Eivissa van transformar les relacions de l’arxipèlag pitiús. Formentera va quedar integrada en un espai marítim freqüentat per navegants, comerciants i poblacions relacionades amb el món púnic. Aquesta proximitat no permet traslladar automàticament a l’illa menor la mida urbana o les institucions de la veïna Ebusus.

Els materials arqueològics i la distribució dels llocs d’ocupació són les peces que permeten estudiar aquesta etapa. Les ceràmiques, per exemple, ajuden a identificar intercanvis i cronologies, encara que un fragment aïllat no provi l’existència d’una ciutat. Per a una embarcació que recorria aquestes aigües, els punts d’abric i els recursos costaners podien resultar tan importants com un assentament permanent.

La curiositat d’aquesta època és precisament el canvi de perspectiva. Vista des de terra, Formentera sembla una perifèria petita; vista des de les rutes marítimes, ocupa un lloc proper a una de les ciutats comercials rellevants de la regió. La seva història antiga s’ha de contar dins aquestes connexions, però respectant el que l’evidència permet afirmar. No coneixem una gran colònia fenícia formenterera equivalent a la ciutat d’Eivissa, i omplir aquest buit amb un port imaginat convertiria una relació històrica real en una reconstrucció fictícia.

Referències: [7]. Tornar a l’índex

08 · Segles II aC-III dC

La Formentera romana i la seva relació amb Ebusus

Can Blai i el seu plafó interpretatiu. Vista actual d’un dels principals vestigis de l’etapa romana a Formentera.
Can Blai i el seu plafó interpretatiu. Vista actual d’un dels principals vestigis de l’etapa romana a Formentera.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La incorporació de la Mediterrània occidental al poder romà va modificar el marc polític i econòmic de les Pitiüses. Ebusus va mantenir una trajectòria pròpia dins aquest procés; Formentera va romandre vinculada al seu entorn i a les comunicacions marítimes de la regió. Les transformacions no van ocórrer totes el mateix any ni es poden reduir a l’arribada d’una guarnició que substituís de cop la població anterior.

Les restes materials d’època romana permeten estudiar usos agrícoles, circulació de productes i ocupació del territori. Àmfores, ceràmiques i altres peces són documents d’una vida econòmica que depenia de relacions entre escales molt diferents: una explotació local, el mercat d’Ebusus i les xarxes mediterrànies. L’absència de grans edificis monumentals no vol dir absència d’història.

Una curiositat ajuda a comprendre aquestes evidències: un recipient trencat pot contar més sobre una ruta comercial que un relat escrit molt després. La seva forma, la pasta i el lloc de fabricació permeten proposar d’on procedia i en quin moment va circular. A Formentera, on la documentació escrita antiga és escassa, l’arqueologia té un pes especial. El castellum de Can Blai, que apareixerà al final d’aquesta llarga etapa, serà el vestigi arquitectònic més reconeixible, però no representa per si sol tots els segles de presència romana.

Referències: [7], [8]. Tornar a l’índex

09 · Antiguitat clàssica i transmissió medieval

Ophiusa, Frumentaria i els noms de l’illa

Document cartogràfic històric titulat Veüe des isles Formentieres, conservat per la Bibliothèque nationale de France. Il·lustra la transmissió posterior dels noms insulars.
Document cartogràfic històric titulat Veüe des isles Formentieres, conservat per la Bibliothèque nationale de France. Il·lustra la transmissió posterior dels noms insulars.
Autor / crèdit: Autor no identificat; Bibliothèque nationale de France (reproducció documental). Wikimedia Commons: fitxa i original. Domini públic.

Les denominacions antigues i medievals de Formentera formen una petita història dins la història. La tradició clàssica relaciona el nom Ophiusa amb les serps; l’explicació més difosa de Formentera el vincula amb el llatí frumentum, el gra o blat, i amb formes com Frumentaria. Són associacions significatives, però la seva transmissió exigeix atendre els textos i els canvis lingüístics.

Un nom relacionat amb cereal no demostra que l’illa fos sempre un graner abundant. La seva agricultura va dependre de pluges irregulars i d’un territori limitat; les crisis de subsistència d’èpoques posteriors basten per recordar aquesta fragilitat. L’etimologia pot conservar una característica observada o atribuïda, sense equivaler a un registre estadístic de producció.

També convé tractar amb compte els relats sobre una illa infestada de serps. Les notícies antigues i les interpretacions posteriors no permeten descriure sense més una fauna històrica completa. L’interès d’aquests noms és en com van imaginar i classificar l’illa els qui en van escriure. Les paraules sobreviuen a canvis de població, s’adapten a altres llengües i poden adquirir explicacions populars. Per això aquest capítol distingeix la història del topònim de les llegendes que després s’hi han adherit: totes dues tenen valor cultural, però no ofereixen la mateixa classe de prova.

Referències: [9], [7]. Tornar a l’índex

10 · Principis del segle IV

Can Blai: vigilar la mar des del centre de l’illa

Restes de Can Blai, fortificació tardoantiga de Formentera. Fotografia conservada a Commons; la fitxa no identifica el fotògraf.
Restes de Can Blai, fortificació tardoantiga de Formentera. Fotografia conservada a Commons; la fitxa no identifica el fotògraf.
Autor / crèdit: Fotògraf no identificat a la fitxa de Wikimedia Commons. Wikimedia Commons: fitxa i original. Domini públic.

Can Blai és una fortificació tardoantiga situada en una posició des de la qual es controlen amplis sectors de la costa. La seva planta quadrangular i les torres permeten reconèixer una intenció defensiva clara. Les recerques recents la situen a començament del segle IV i n’estudien la relació amb la vigilància marítima i amb la protecció de l’entorn d’Ebusus.

Durant molt de temps es va difondre la interpretació d’un refugi privat o d’una obra que no es va arribar a completar. La recerca posterior ha ampliat el debat sobre qui va promoure l’edifici, per a quin dispositiu estratègic servia i per què se’n va interrompre la construcció. És preferible presentar aquestes qüestions com a problemes històrics oberts que convertir una hipòtesi en una certesa sense matisos.

La seva curiositat principal és la relació entre dimensió real i aparença. Una fortificació relativament petita podia transmetre una imatge de control i capacitat militar als qui s’hi acostaven per mar. L’edifici no necessitava ser una gran ciutat emmurallada per actuar sobre els moviments d’embarcacions. Les pedreres, els blocs i les tècniques constructives també proporcionen informació sobre l’esforç invertit. En observar avui les seves restes baixes, cal imaginar prudentment un projecte arquitectònic, sense reconstruir amb paraules una batalla concreta o una guarnició l’historial de la qual no està documentat.

Referències: [8]. Tornar a l’índex

11 · Segles V-IX

Entre el final de Roma i el món medieval

Costa del Cap de Barbaria. Vista actual del territori; imatge de context per a una etapa amb documentació local escassa.
Costa del Cap de Barbaria. Vista actual del territori; imatge de context per a una etapa amb documentació local escassa.
Autor / crèdit: Beni Marull. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La desarticulació del poder romà occidental no va produir un tall instantani en la vida de totes les illes. La Mediterrània balear va passar per canvis polítics relacionats amb els vàndals i amb l’Imperi bizantí, però el coneixement específic de Formentera és desigual. Hem de distingir aquest marc regional de les proves directes sobre els seus assentaments i habitants.

L’arqueologia de l’antiguitat tardana intenta reconèixer continuïtats, abandonaments i canvis d’ús mitjançant materials que sovint apareixen fragmentats. Un lloc pot deixar d’oferir restes visibles i continuar sent freqüentat; també pot conservar ceràmica residual molt després de la seva ocupació principal. Aquesta dificultat explica per què no és rigorós construir una successió de conquestes locals perfectament datades quan falten testimonis suficients.

La curiositat d’aquests segles és que el seu aparent silenci documental ha generat relats massa senzills: una illa buida, un invasor que arriba, un altre que el substitueix. La realitat probablement va ser més complexa, amb contactes i aprofitaments que no van deixar una crònica pròpia. Mantenir aquest espai d’incertesa no empobreix la història. Permet reconèixer la diferència entre el que sabem del conjunt de les Balears i el que encara no podem descriure amb precisió per a una comunitat concreta de Formentera.

Referències: [7]. Tornar a l’índex

12 · Segles X-principis del XIII

L’illa en l’àmbit d’al-Andalus

Pou del Verro, a la venda del Carnatge. Patrimoni hidràulic tradicional; la fotografia no estableix una datació andalusina per a aquesta estructura concreta.
Pou del Verro, a la venda del Carnatge. Patrimoni hidràulic tradicional; la fotografia no estableix una datació andalusina per a aquesta estructura concreta.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La integració de les Balears en el món andalusí, consolidada a començament del segle X, va situar Formentera dins l’espai polític i econòmic relacionat amb Yabisa, l’Eivissa islàmica. Les connexions marítimes enllaçaven les Pitiüses amb la península i amb el nord d’Àfrica. L’illa menor va participar en aquest àmbit sense que es pugui dibuixar una població uniforme per a tots els seus segles.

Els estudis sobre toponímia, arqueologia i aprofitament de l’aigua permeten investigar aquesta presència. A la Mola s’han proposat interpretacions de determinades infraestructures hidràuliques en relació amb activitats ramaderes andalusines. Són línies de recerca que s’han de contrastar cas per cas: no tot pou antic, aljub o paret de pedra en sec es pot atribuir automàticament als musulmans.

Una curiositat important és la persistència de certs usos del territori a través de canvis polítics. El mateix lloc favorable per recollir aigua o resguardar animals es va poder continuar utilitzant amb altres propietaris i altres llengües. Aquesta continuïtat material no implica continuïtat exacta de població ni absència de violència. En els darrers segles medievals, la mar que connectava l’illa també l’exposava a incursions. Els relats nòrdics sobre una expedició de començament del segle XII mostren aquesta altra cara de la Mediterrània, encara que els seus detalls requereixen una lectura crítica.

Referències: [10], [11]. Tornar a l’índex

13 · Cap a 1108-1109

Sigurd i l’assalt narrat per les sagues

Cova des Fum, a la Mola. Lloc associat per la tradició a l’episodi de Sigurd, la identificació exacta del qual continua sense estar demostrada.
Cova des Fum, a la Mola. Lloc associat per la tradició a l’episodi de Sigurd, la identificació exacta del qual continua sense estar demostrada.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

Les sagues nòrdiques situen a Formentera un episodi del viatge del rei noruec Sigurd cap a Terra Santa. El relat descriu un enfrontament amb persones refugiades en una cova elevada i una maniobra d’assalt que combinava embarcacions, cordes i foc. És una de les històries més singulars associades a l’illa medieval.

La seva força narrativa exigeix, precisament, cautela. Els textos que transmeten l’episodi es van redactar després dels fets i pertanyen a una tradició literària amb objectius propis. Les cronologies publicades oscil·len entre 1108 i 1109; tampoc no disposam d’una identificació arqueològica indiscutible de l’escenari. L’associació amb la Cova des Fum, a la Mola, és coneguda, però no s’ha de presentar com una localització definitivament provada.

La curiositat és que Formentera apareix per un moment en una narració que connecta Escandinàvia amb la Mediterrània oriental. Un racó que avui sembla apartat formava part d’itineraris de guerra i pelegrinatge d’enorme abast. Contar l’episodi no requereix adornar-lo amb tresors recuperats o converses imaginàries. Basta la imatge transmesa per les sagues i la pregunta històrica que deixa oberta: què va passar realment en aquell refugi, qui n’eren els ocupants i fins on ens hi podem acostar per mitjà de la literatura, el paisatge i l’arqueologia.

Referències: [12], [9]. Tornar a l’índex

14 · 1235

La conquesta de les Pitiüses

La Mola vista des del Cap de Barbaria. Paisatge actual de Formentera, utilitzat com a context territorial de la conquesta medieval.
La Mola vista des del Cap de Barbaria. Paisatge actual de Formentera, utilitzat com a context territorial de la conquesta medieval.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

El 1235, la conquesta d’Eivissa per l’expedició vinculada a Guillem de Montgrí, Pere de Portugal i Nunó Sanç va canviar el marc de poder de les Pitiüses. Formentera va quedar integrada en el nou ordre feudal de la Corona d’Aragó. La caiguda de la ciutat d’Eivissa constitueix la fita més coneguda, però les conseqüències van afectar el territori insular i les persones que l’habitaven.

La transformació no va ser només religiosa o lingüística. Van canviar les autoritats, les formes de propietat, les obligacions econòmiques i els projectes d’assentament. Per a la població musulmana, la conquesta va significar submissió, desplaçaments i pèrdua de drets dins un procés violent. No es pot contar només com l’arribada de nous pobladors a una terra sense amo.

Una particularitat de Formentera és que els documents posteriors mostren esforços reiterats per assegurar-ne l’ocupació. El domini polític i el poblament efectiu eren qüestions diferents: posseir jurídicament una illa no garantia que hi hagués prou famílies disposades a viure-hi. Aquesta distància entre un mapa de senyorius i les condicions materials de la vida quotidiana marcarà els segles següents. Els intents d’atreure habitants, establir explotacions i sostenir institucions revelen les dificultats de convertir una conquesta militar en una societat estable.

Referències: [15], [14]. Tornar a l’índex

15 · 1246

Berenguer Renard i el problema de poblar

Can Rita, a la venda de l’Estany. Vista actual del paisatge habitat; no es presenta aquest habitatge com una construcció de 1246.
Can Rita, a la venda de l’Estany. Vista actual del paisatge habitat; no es presenta aquest habitatge com una construcció de 1246.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

El 19 d’agost de 1246, Guillem de Montgrí va concedir a Berenguer Renard drets feudals sobre una part substancial de Formentera. La documentació conservada permet observar el propòsit de promoure’n el poblament. No es tractava simplement de repartir una superfície en un pergamí: calia organitzar persones, recursos i obligacions per fer viable l’assentament.

El cas mostra com funcionava la colonització feudal. Els drets senyorials podien incloure condicions de residència, explotació i defensa, mentre la realitat del territori imposava límits. La manca d’aigua abundant, l’exposició marítima i la necessitat de mantenir connexions amb Eivissa complicaven qualsevol projecte. L’illa no era gran, però tampoc no era senzilla d’administrar des de lluny.

La curiositat és en allò que aquest document obliga a preguntar. Si calia estimular el poblament pocs anys després de la conquesta, el nou poder no podia donar per resolta l’ocupació estable. Les concessions posteriors a comunitats religioses s’entendran millor dins aquesta mateixa preocupació. La història medieval de Formentera no forma una línia contínua de prosperitat ni una successió de buits absoluts. Apareix, més aviat, com una negociació persistent entre les intencions dels senyors, les possibilitats dels habitants i la inseguretat de l’entorn mediterrani.

Referències: [14], [11]. Tornar a l’índex

16 · Mitjan segle XIII

El monestir de Santa Maria de Formentera

Paisatge de la Mola, Formentera. Imatge de context del territori on va existir la comunitat religiosa medieval; no mostra el monestir desaparegut.
Paisatge de la Mola, Formentera. Imatge de context del territori on va existir la comunitat religiosa medieval; no mostra el monestir desaparegut.
Autor / crèdit: MsLids. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 3.0 es.

A la Mola hi va haver una comunitat religiosa medieval vinculada al projecte de poblament de Formentera. Els documents de mitjan segle XIII, especialment les concessions de 1257 i 1258, permeten seguir la història del monestir de Santa Maria. La seva presència recorda que l’altiplà oriental no va ser només un paisatge agrícola modern: també va formar part d’iniciatives d’organització religiosa i territorial medieval.

Les fonts no ofereixen una seqüència completament senzilla per al final d’aquella comunitat. Els estudis i les descripcions arxivístiques manegen referències i cronologies diferents. Per això és més prudent parlar de la seva existència documentada al segle XIII i d’una desaparició posterior la reconstrucció de la qual requereix matisos, sense assignar al tancament un any indiscutible.

La curiositat més útil per a qui visita l’illa és una advertència històrica: l’actual església del Pilar no és el monestir medieval. El temple visible pertany a una etapa molt posterior. Confondre tots dos edificis produiria una continuïtat arquitectònica imaginària. Els monestirs podien funcionar com a agents de colonització i gestió de terres, a més de centres espirituals. A Formentera, aquest episodi demostra com les necessitats de poblar, conrear i controlar el territori s’entrellaçaven amb els projectes religiosos. Allò que no conservam clarament en un edifici encara pot sobreviure en arxius, noms i preguntes arqueològiques.

Referències: [13], [11]. Tornar a l’índex

17 · Des de mitjan segle XIV

Pesta, inseguretat i retrocés del poblament

Punta Rasa, vora Cala Saona. Paisatge litoral actual que acompanya l’explicació de la vulnerabilitat del poblament medieval.
Punta Rasa, vora Cala Saona. Paisatge litoral actual que acompanya l’explicació de la vulnerabilitat del poblament medieval.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

La crisi demogràfica del segle XIV va afectar el conjunt de la Mediterrània occidental. A Formentera, les epidèmies, les dificultats econòmiques i la inseguretat marítima van contribuir a debilitar un poblament ja fràgil. La pesta de 1348 és una fita del context general, però no s’ha de convertir sense proves en el dia en què van desaparèixer tots els habitants de l’illa.

La documentació i els vestigis posteriors mostren una situació més complexa. Hi va haver retrocessos, moments d’ocupació precària i aprofitaments mantinguts des d’Eivissa. Una societat petita podia patir molt la pèrdua d’unes poques famílies: disminuïen la mà d’obra, les possibilitats d’ajuda mútua i la capacitat de defensar conreus i animals. La despoblació es podia alimentar a si mateixa, en fer cada vegada més difícil romandre-hi.

La curiositat és en el significat d’una paraula aparentment clara. Quan les fonts descriuen una illa com a despoblada, no necessàriament parlen d’un espai que ningú no trepitja. Es poden referir a l’absència d’una comunitat resident estable o d’una organització reconeguda. Distingir aquestes possibilitats evita imaginar tres segles de silenci total. L’autorització d’una capella el 1369, per exemple, obliga a introduir matisos en qualsevol explicació que presenti l’abandonament com a instantani i definitiu.

Referències: [15], [59]. Tornar a l’índex

18 · 1369 i segles posteriors

Sa Tanca Vella, una capella que contradiu els tòpics

Capella de sa Tanca Vella, Sant Francesc. Edifici medieval conservat, relacionat amb l’autorització de culte de 1369.
Capella de sa Tanca Vella, Sant Francesc. Edifici medieval conservat, relacionat amb l’autorització de culte de 1369.
Autor / crèdit: mmoya. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

L’autorització eclesiàstica de 1369 per a una capella dedicada a Sant Valero constitueix una referència fonamental per a la història de sa Tanca Vella. El petit edifici conservat a Sant Francesc, d’espai reduït i coberta de volta, és molt anterior a la gran església aixecada després de la repoblació moderna. La seva modèstia no en redueix la importància documental.

L’existència d’aquesta capella obliga a revisar el tòpic d’una illa absolutament deserta des de la pesta. Un lloc de culte respon a persones i necessitats concretes, encara que no permeti calcular per si sol quants habitants hi residien permanentment o amb quina continuïtat. L’edifici ofereix un punt de suport material en una etapa de fonts escasses.

També el seu nom té història. Sa Tanca Vella remet a l’entorn i a denominacions posteriors, no necessàriament al títol religiós original. Com passa amb molts monuments petits, la forma com avui el coneixem reuneix capes d’ús, propietats i restauracions. La curiositat per al visitant consisteix a comparar-ne les dimensions amb les de Sant Francesc Xavier: entre tots dos edificis no hi ha només una diferència de mida, sinó dues situacions històriques. Un correspon a una comunitat medieval de presència difícil de reconstruir; l’altre expressa el creixement i la voluntat de permanència d’una societat moderna en expansió.

Referències: [59], [20]. Tornar a l’índex

19 · Segles XV-XVII

Una illa poc habitada que continuava sent utilitzada

Escars a Can Marroig. Vista actual de l’aprofitament costaner; imatge de context, sense atribuir a aquestes construccions una data medieval.
Escars a Can Marroig. Vista actual de l’aprofitament costaner; imatge de context, sense atribuir a aquestes construccions una data medieval.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

Durant els segles de poblament feble, Formentera va continuar relacionada amb Eivissa. L’explotació de pastures, la recollida de recursos, la pesca i altres usos costaners expliquen que una illa amb pocs residents pogués continuar tenint valor econòmic. L’absència de pobles consolidats no convertia automàticament les seves terres en un espai sense activitat ni interessos.

Els desplaçaments temporals permetien aprofitar recursos sense assumir tots els riscos d’instal·lar una família de manera permanent. Era una estratègia comprensible en un territori exposat i amb dificultats per sostenir serveis, intercanvis i defensa. Alhora, la manca de vigilància estable podia facilitar que altres embarcacions utilitzessin les seves cales com a refugi o punt d’espera.

La curiositat d’aquesta etapa és la diferència entre viure en un lloc i viure-ne. Un pastor, un pescador o un propietari podien mantenir una relació intensa amb Formentera sense residir-hi tot l’any. Aquesta distinció ajuda a entendre les posteriors concessions de repoblació: no es tractava de descobrir una illa desconeguda, sinó de transformar un espai ja freqüentat en una comunitat amb més estabilitat. Els límits entre abandonament, ús estacional i residència precària són més importants per comprendre aquests segles que una data única de suposada desaparició de tota vida humana.

Referències: [15]. Tornar a l’índex

20 · Segles XVI-XVII

El perill de les incursions i la mirada cap a Barbaria

Penya-segats del Cap de Barbaria. Vista actual de l’horitzó marítim relacionat amb les rutes i els riscos de la navegació històrica.
Penya-segats del Cap de Barbaria. Vista actual de l’horitzó marítim relacionat amb les rutes i els riscos de la navegació històrica.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

L’expansió otomana, l’activitat corsària nord-africana i les respostes dels poders cristians van fer de la Mediterrània occidental un espai de captures, vigilància i represàlies. Formentera, amb els seus nombrosos punts de desembarcament i un poblament escàs, era especialment vulnerable. L’amenaça no consistia només a perdre mercaderies: el captiveri de persones podia destruir l’economia i el futur d’una família.

Les categories de pirata i corsari s’han d’utilitzar amb compte. Un corsari actuava emparat per una autorització d’un poder polític, encara que les víctimes no experimentessin aquesta diferència com una protecció. També hi va haver violència i captures des del costat cristià. La història de la mar no s’entén bé si es transforma en una oposició simplista entre navegants pacífics d’una riba i delinqüents de l’altra.

El nom Cap de Barbaria se sol relacionar amb la direcció de la costa nord-africana i amb l’horitzó històric de Barbaria. No demostra per si mateix que cada roca del cap fos escenari d’una incursió. La curiositat és en com un topònim concentra una percepció del món: al sud no hi havia un buit, sinó terres, rutes i perills coneguts. Més endavant, les esglésies defensives i les torres mostraran en pedra la voluntat de romandre malgrat aquesta exposició.

Referències: [15], [23]. Tornar a l’índex

21 · 1695-1699

Marc Ferrer, Antoni Blanc i la repoblació decisiva

Creu de delimitació a Cala en Baster. Testimoni del repartiment i l’assenyalament territorial vinculat a la Formentera repoblada.
Creu de delimitació a Cala en Baster. Testimoni del repartiment i l’assenyalament territorial vinculat a la Formentera repoblada.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

Les concessions de finals del segle XVII van obrir una etapa decisiva en la formació de la Formentera moderna. La primera gràcia reial a Marc Ferrer està datada el 24 de desembre de 1695; altres concessions i acords posteriors, fins al 1699, van ampliar el procés. Antoni Blanc també figura entre els protagonistes d’aquesta reorganització del poblament. Per això una sola data, com 1697, no explica del tot una seqüència de diversos actes.

Marc Ferrer era un eivissenc relacionat amb el proveïment de cereal i amb activitats comercials. La seva intervenció s’ha de situar dins una societat que cercava recursos i oportunitats, no com una aventura individual en una illa oblidada per tothom. Els drets sobre terres es van traduir després en establiments de famílies que van conrear, construir i mantenir relacions amb Eivissa.

La curiositat és que l’origen de nombroses propietats i memòries familiars actuals pot remetre a decisions d’aquells anys. Les fites i les creus de delimitació converteixen una concessió escrita en una marca sobre el terreny. No signifiquen que tota l’illa quedàs poblada de seguida: la consolidació va dur generacions. El decisiu va ser la continuïtat del procés. A diferència d’iniciatives medievals més fràgils, aquesta repoblació va acabar donant lloc a una comunitat estable el creixement de la qual es pot seguir en cases, esglésies, parcel·les i documentació.

Referències: [16], [17], [19]. Tornar a l’índex

22 · Primeres dècades del segle XVIII

Parcel·les, cases i vendes: ordenar la nova societat

Fita a la venda des Brolls. Una marca territorial conservada permet explicar l’organització de propietats i espais veïnals.
Fita a la venda des Brolls. Una marca territorial conservada permet explicar l’organització de propietats i espais veïnals.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

L’augment de població després de les concessions reials va anar creant un paisatge d’explotacions disperses. Les famílies necessitaven terra conreable, accés a l’aigua, espais per als animals i camins per relacionar-se. El resultat no va ser una illa plena de pobles compactes, sinó una xarxa de cases i finques que organitzava la vida quotidiana a diferents escales.

Les vendes formen part d’aquesta manera pitiüsa de reconèixer el territori i les seves comunitats. La seva evolució i les seves delimitacions no s’han d’atribuir totes a un mateix decret ni a una data única. Són unitats que ajuden a entendre proximitats, pertinences i relacions veïnals, diferents de la divisió moderna en carrers i urbanitzacions. Les parròquies hi van afegir una altra capa d’organització.

Una curiositat visible és en la quantitat d’informació que pot contenir un nom de casa. La identificació familiar i la del lloc s’entrellacen, i un mateix llinatge no basta per distingir totes les persones. Els camins, les parets i les marques de propietat són documents d’aquella societat, encara que no tinguin cap inscripció espectacular. Llegir-los com a patrimoni permet comprendre l’illa fora dels seus monuments més coneguts. La Formentera moderna també es va construir per mitjà de petites decisions repetides: on aixecar una paret, com repartir una herència i per què mantenir obert un pas compartit.

Referències: [18], [19]. Tornar a l’índex

23 · 1726-1738

Sant Francesc Xavier: església i refugi

Església de Sant Francesc Xavier. Vista actual del temple construït entre 1726 i 1738, amb característiques defensives.
Església de Sant Francesc Xavier. Vista actual del temple construït entre 1726 i 1738, amb característiques defensives.
Autor / crèdit: EvaLuengo1. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La construcció de l’església de Sant Francesc Xavier, iniciada el 1726 i acabada el 1738, expressa la consolidació de la nova població. El temple oferia un centre religiós i social a una comunitat dispersa. La seva arquitectura robusta, els murs gruixuts i els elements defensius recorden que la seguretat continuava sent una preocupació concreta.

L’església no va néixer com una decoració destinada a una plaça turística. Era un edifici col·lectiu en què es podien concentrar funcions que avui repartim entre molts equipaments. El culte, les reunions, els avisos i la possibilitat de refugi contribuïen a convertir-ne l’entorn en un punt de referència. Amb el temps, Sant Francesc es consolidaria com el principal nucli administratiu de l’illa.

La curiositat és en la relació entre el seu aspecte sobri i l’ambició dels seus promotors. Aixecar una església d’aquestes dimensions suposava reunir materials, treball i finançament en una economia de recursos limitats. Era una afirmació de permanència. En comparar-la amb sa Tanca Vella es percep el canvi d’escala: una comunitat que creixia necessitava un altre edifici i una altra centralitat. Les imatges actuals mostren un espai cuidat i obert, però la forma original del temple conserva la memòria d’una època en què l’arribada d’una embarcació desconeguda podia ser motiu d’alarma.

Referències: [20], [5]. Tornar a l’índex

24 · Segles XVIII-XIX

La civilització de l’aigua guardada

Pou Marès, a la venda de ses Salines. Patrimoni del proveïment tradicional d’aigua a Formentera.
Pou Marès, a la venda de ses Salines. Patrimoni del proveïment tradicional d’aigua a Formentera.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

Viure a Formentera exigia administrar l’aigua amb atenció. Pous, aljubs, cisternes i sistemes de captació responien a necessitats diferents: aprofitar aigua subterrània quan era possible, recollir pluja i conservar reserves per als períodes secs. Aquestes solucions no pertanyen totes a una sola època ni a una única tradició cultural; moltes es van reparar i transformar durant generacions.

La casa i el seu entorn formaven un petit sistema hidràulic. Les superfícies de recollida, les conduccions i els dipòsits convertien una pluja breu en un recurs durador. La qualitat de l’aigua i la neteja dels elements d’emmagatzematge eren qüestions pràctiques de primer ordre. Un any sec afectava persones, bestiar i conreus, de manera que l’escassetat podia modificar tota l’economia domèstica.

La curiositat és que aquests elements humils expliquen més sobre la capacitat de romandre a l’illa que molts relats heroics. Una cisterna plena representava previsió i treball acumulat. També existien espais de relació vinculats a fonts i pous, on el proveïment es creuava amb la vida veïnal. El patrimoni de l’aigua permet reconèixer coneixements tècnics transmesos sense grans tractats escrits. Quan arribin la dessalació i les xarxes modernes, canviarà l’escala del subministrament, però no desapareixerà la pregunta històrica fonamental: quanta aigua pot sostenir de manera segura un territori petit i estacionalment molt poblat.

Referències: [21], [11]. Tornar a l’índex

25 · Segles XVIII-XIX

Figueres, cereal, vinya i pedra seca

Na Blanca d’en Mestre, figuera del paisatge agrícola de Migjorn. Vista actual d’una forma tradicional de cuidar i sostenir les branques.
Na Blanca d’en Mestre, figuera del paisatge agrícola de Migjorn. Vista actual d’una forma tradicional de cuidar i sostenir les branques.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

L’agricultura i la ramaderia van ser pilars de la Formentera repoblada. El conreu de cereal convivia amb figueres, vinya i altres produccions adaptades a les condicions locals. La feina del camp es combinava amb pesca, sal i activitats complementàries; presentar cada família com a exclusivament pagesa o exclusivament marinera simplificaria una economia que necessitava diversificar els seus recursos.

Les figueres estalonades constitueixen una de les imatges més característiques del paisatge rural. Les seves branques se sostenen amb suports que ajuden a estendre i mantenir la capçada. L’arbre podia proporcionar fruit i ombra, mentre les parets de pedra en sec delimitaven parcel·les i organitzaven usos. Aquestes formes visibles reuneixen decisions pràctiques i coneixements acumulats durant molt de temps.

La curiositat és que un paisatge aparentment natural pot ser una obra de treball humà constant. Una figuera de gran capçada no es conserva així per casualitat; una paret exigeix selecció i col·locació de pedres, a més de manteniment. La bellesa rural que després va atreure artistes i visitants estava lligada a necessitats econòmiques concretes. Recordar-ho evita convertir la vida pagesa en una postal sense esforç. Les sequeres, la fragmentació de les propietats i la dificultat per obtenir ingressos suficients expliquen per què tantes famílies van mantenir alhora una mirada cap a la mar i cap a les possibilitats d’emigrar.

Referències: [22], [5]. Tornar a l’índex

26 · Dècada de 1760

Les torres que s’avisaven per l’horitzó

Torre des Pi des Català. Construcció de la xarxa defensiva costanera del segle XVIII, fotografiada en l’actualitat.
Torre des Pi des Català. Construcció de la xarxa defensiva costanera del segle XVIII, fotografiada en l’actualitat.
Autor / crèdit: Fabian Hurst. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

Al segle XVIII es va reforçar la vigilància costanera amb torres situades en punts estratègics. Sa Gavina, Punta Prima, Pi des Català i des Garroveret formen la xarxa més reconeixible de l’illa principal; sa Guardiola, a s’Espalmador, pertany a l’àmbit insular immediat. Diverses d’aquestes construccions es daten a la dècada de 1760, dins un esforç defensiu més ampli de les Pitiüses.

La seva utilitat depenia tant de la posició com de l’edifici. Calia detectar embarcacions, transmetre avisos i permetre una resposta. No totes les torres van tenir exactament el mateix armament o una trajectòria idèntica, i les seves reformes posteriors també formen part de la seva història. L’accés elevat i els murs gruixuts mostren la importància de resistir una aproximació hostil.

La curiositat és que les vistes que avui cercam per fer una fotografia van ser, en origen, informació de seguretat. Un horitzó clar permetia guanyar temps. La recuperació d’algunes torres ha tornat al públic no només una arquitectura, sinó una manera d’interpretar el litoral. Mirar des d’una d’elles ajuda a comprendre com cases disperses, esglésies defensives i senyals podien formar un sistema. La mar continuava sent el principal camí de connexió, però també el lloc des d’on podia arribar una amenaça que ningú no volia descobrir massa tard.

Referències: [23]. Tornar a l’índex

27 · Segona meitat del segle XVIII

Els molins: convertir vent en pa

Molí Vell de la Mola. Vista actual del molí documentat el 1778, conservat com a patrimoni de la mòlta tradicional.
Molí Vell de la Mola. Vista actual del molí documentat el 1778, conservat com a patrimoni de la mòlta tradicional.
Autor / crèdit: Fabian Hurst. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

El creixement de la població i del conreu de cereal va fer necessari disposar d’instal·lacions per produir farina. Els molins de vent van passar a formar part del paisatge formenterer, juntament amb altres sistemes de mòlta. El Molí Vell de la Mola, documentat el 1778, conserva una rellevància especial per la seva arquitectura i per la maquinària que permet comprendre’n el funcionament.

L’elecció d’una posició exposada al vent tenia conseqüències pràctiques. Les antenes transmetien el moviment a mecanismes que feien girar les pedres; regular i mantenir el conjunt requeria experiència. Moldre no era una operació automàtica i desatesa: l’estat del gra, la força del vent i el funcionament de les peces afectaven el resultat.

Una curiositat connecta directament aquest patrimoni amb l’alimentació. Entre un camp sembrat i una pa hi havia una cadena de feines, i el molí ocupava un punt decisiu d’aquesta transformació. La seva silueta actual pot semblar pintoresca, però representava una infraestructura econòmica. El Molí Vell va deixar de moldre al segle XX, quan van canviar els sistemes de proveïment i producció. La seva conservació permet observar una tecnologia que aprofitava energia renovable molt abans que féssim servir aquesta expressió, encara que la vida dels qui en depenien era lluny de ser senzilla o immune a les irregularitats del clima.

Referències: [24], [5]. Tornar a l’índex

28 · 1771-1784

La Mola aconsegueix la seva pròpia església

Església del Pilar de la Mola. Temple acabat el 1784, fotografiat en l’actualitat.
Església del Pilar de la Mola. Temple acabat el 1784, fotografiat en l’actualitat.
Autor / crèdit: Fabian Hurst. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

Els habitants de la Mola van reclamar un temple que evitàs el llarg desplaçament fins a Sant Francesc. L’autorització va arribar el 1771 i les obres de l’església del Pilar van acabar el 1784. El bisbe Manuel Abad y Lasierra va consagrar el nou edifici, que va consolidar un centre religiós i veïnal per a l’altiplà oriental.

La seva planta i el seu aspecte responen a una arquitectura sòbria, però presenten particularitats davant d’altres esglésies de l’illa. El porxo que protegeix l’entrada n’és un dels trets més reconeixibles. La casa rectoral i l’espai de l’entorn recorden que una parròquia era també una forma d’organitzar una població que vivia en cases separades.

La curiositat rau en la distància. En un mapa petit, Sant Francesc i la Mola semblen propers; recorreguts a peu, amb animals i per camins antics, exigien un altre esforç. Les necessitats administratives i religioses es mesuraven en temps de viatge, especialment per a persones grans, infants o famílies amb feina urgent. La construcció del temple mostra que el poblament ja tenia prou estabilitat i volum per reclamar serveis propis. També ajuda a explicar per què l’illa no es va organitzar al voltant d’un únic nucli. La Mola va mantenir una personalitat territorial relacionada amb el seu relleu, les seves activitats i la seva experiència quotidiana de relativa separació.

Referències: [5], [59]. Tornar a l’índex

29 · Segles XVIII-XIX, amb continuïtat posterior

Ball pagès, cantades i memòria oral

Ball pagès durant les festes del Pilar a la Mola. Fotografia contemporània de la continuïtat de les tradicions populars de Formentera.
Ball pagès durant les festes del Pilar a la Mola. Fotografia contemporània de la continuïtat de les tradicions populars de Formentera.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

Les famílies que van consolidar el poblament modern van dur i transformar pràctiques culturals de l’àmbit pitiús. El ball pagès, les cantades, les caramelles i les celebracions religioses van formar part d’una vida social que no depenia de teatres ni de grans equipaments. Les festes i les trobades oferien ocasions per veure’s en una illa de població dispersa.

La música i el ball transmetien habilitats, repertoris i formes de participació. Flabiols, tambors i castanyoles acompanyaven tradicions que s’aprenien observant i escoltant. No convé atribuir-los un origen remot perfectament conegut quan falten proves; el seu valor no depèn de considerar-les inalterades des de l’antiguitat. La transmissió cultural inclou canvis, seleccions i adaptacions.

Una curiositat important és que la memòria oral pot conservar detalls que els documents oficials no registren: malnoms, fets familiars, maneres de treballar o versos sobre una situació concreta. Aquesta riquesa requereix context, perquè un record personal tampoc no és una crònica infal·lible. Avui, les agrupacions i les celebracions públiques contribueixen a mantenir aquestes pràctiques. La seva presència permet reconèixer una Formentera que ja tenia cultura pròpia abans d’atreure artistes estrangers. La història de l’ambient creatiu contemporani és molt més completa quan inclou els qui cantaven, ballaven i contaven històries a l’illa abans de l’arribada de la contracultura turística.

Referències: [25], [26]. Tornar a l’índex

30 · Segles XVIII-principis del XX

Pescadors, escars i ports petits

Port pesquer d’es Caló de Sant Agustí. Vista contemporània dels refugis i espais utilitzats per embarcacions petites.
Port pesquer d’es Caló de Sant Agustí. Vista contemporània dels refugis i espais utilitzats per embarcacions petites.
Autor / crèdit: Ben Coombs de Barnes, United Kingdom. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 2.0.

La pesca i les activitats marítimes van complementar durant generacions els recursos del camp. Es Caló de Sant Agustí, l’Estany des Peix, Cala Saona i altres punts del litoral van conservar solucions adaptades a embarcacions petites. Els escars permetien treure les barques de l’aigua i protegir-les quan l’estat de la mar ho aconsellava.

Aquestes construccions mostren una relació pràctica amb la costa. Rampes, fustes, pedra i cobertes responen a l’esforç de moure i resguardar una embarcació que podia ser essencial per a una família. No tots els refugis són de la mateixa data ni cada estructura visible conserva intacta la seva forma original. El manteniment i les reparacions formen part d’una història d’ús continu.

La curiositat és que la divisió entre pagès i pescador no sempre era tallant. Combinar feines reduïa riscos i permetia aprofitar temporades diferents. També els coneixements de la mar es transmetien en la vida quotidiana: vents, fons, senyals meteorològics i maniobres que un visitant gairebé no percep. Les fotografies actuals dels escars són especialment belles, però el seu significat històric va més enllà de l’estètica. Documenten una economia de petita escala i una manera d’habitar la costa abans que les embarcacions recreatives i el turisme en modificassin profundament els usos i el valor econòmic.

Referències: [27], [5]. Tornar a l’índex

31 · 1807-1808

Formentera en la gran aventura de mesurar el món

Casa de sa Talaiassa, a la Mola, vinculada a les estades i observacions de Biot i Arago. Fotografia actual de l’emplaçament històric.
Casa de sa Talaiassa, a la Mola, vinculada a les estades i observacions de Biot i Arago. Fotografia actual de l’emplaçament històric.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

Els científics Jean-Baptiste Biot i François Arago van treballar a Formentera dins la prolongació de les mesures geodèsiques relacionades amb el meridià de París. La Mola, i en particular l’entorn de sa Talaiassa, oferia un punt estratègic per observar i enllaçar estacions per triangulació. L’illa va formar part d’una empresa científica d’abast europeu.

Mesurar amb precisió exigia instruments delicats, observacions repetides i condicions de visibilitat favorables. Transportar el material des de la costa i treballar en llocs elevats afegia dificultats pràctiques. La història de la ciència no estava separada de la població local: necessitava camins, allotjaments, ajuda i coneixement del terreny. El context de les guerres napoleòniques complicaria després la trajectòria d’Arago a les Balears.

La curiositat és extraordinària: un territori petit, associat habitualment a l’aïllament, va ser una peça de la recerca que va permetre perfeccionar el coneixement de les dimensions terrestres. Convé expressar-ho amb precisió: el metre no es va inventar a Formentera ni la seva definició hi va començar. Les observacions van formar part de l’extensió i comprovació d’una cadena de mesures ja iniciada. L’episodi torna a la Mola una dimensió inesperada: a més de camps, penya-segats i futures postals, va ser un observatori des del qual s’intentava relacionar una mesura humana amb l’escala del planeta.

Referències: [28]. Tornar a l’índex

32 · 1822-1888

Un ajuntament que va néixer, va desaparèixer i va tornar

Casa consistorial de Sant Francesc. Fotografia actual que il·lustra la història municipal, sense atribuir aquesta façana a l’ajuntament de 1822.
Casa consistorial de Sant Francesc. Fotografia actual que il·lustra la història municipal, sense atribuir aquesta façana a l’ajuntament de 1822.
Autor / crèdit: Fabian Hurst. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

L’Ajuntament de Formentera es va crear l’agost de 1822. La reorganització municipal de 1837 va reconèixer l’illa com un dels municipis de les Pitiüses. Tanmateix, mantenir una administració pròpia va resultar difícil en una societat de població dispersa i recursos econòmics escassos.

El novembre de 1869 l’ajuntament es va suprimir i Formentera va tornar a dependre del municipi d’Eivissa. La seva restitució va arribar l’abril de 1888. Aquesta seqüència és especialment reveladora perquè mostra que l’autonomia administrativa no va avançar de manera contínua. Les sequeres, la pobresa i la capacitat limitada per sostenir l’activitat municipal van pesar en decisions que afectaven la representació de tota la comunitat.

La curiositat és a comparar aquesta trajectòria amb la imatge contemporània d’una illa d’alt valor turístic. Durant una part del segle XIX, el problema no era gestionar l’abundància de visitants, sinó sostenir els serveis administratius més elementals. Un ajuntament implica documents, personal, ingressos, acords i capacitat d’actuar; no basta disposar d’un territori delimitat. La història d’aquestes institucions recorda que el reconeixement polític i els mitjans per exercir-lo no sempre coincideixen. La creació del Consell propi el 2007 adquirirà part del seu significat sobre aquest fons de dependències, reclamacions i esforços anteriors.

Referències: [29]. Tornar a l’índex

33 · Segle XIX-primer terç del XX

L’illa dels qui se’n van anar

Carrer principal de Sant Francesc en una fotografia històrica de Jeroni Castelló i Elias. Testimoni de la societat illenca de l’època de l’emigració.
Carrer principal de Sant Francesc en una fotografia històrica de Jeroni Castelló i Elias. Testimoni de la societat illenca de l’època de l’emigració.
Autor / crèdit: Jeroni Castelló i Elias. Wikimedia Commons: fitxa i original. Domini públic.

L’emigració va ser una resposta important als límits de l’economia formenterera. Cuba, l’Uruguai i l’Argentina apareixen entre les destinacions més rellevants, dins xarxes balears i marítimes més àmplies. La feina a la navegació, els contactes familiars i les notícies dels qui havien partit ajudaven a orientar noves sortides.

Anar-se’n no significava sempre trencar amb l’illa. Les remeses, els retorns i les relacions mantingudes a distància podien millorar la situació d’una casa o facilitar la compra de terres. Altres persones van construir la seva vida definitivament al país de destinació. Les experiències van ser diverses: no tots van tornar enriquits ni tots els projectes van trobar l’èxit que prometien els relats d’oportunitat.

Una curiositat permet entendre la profunditat d’aquesta diàspora. La Formentera que després va rebre residents estrangers abans havia enviat els seus propis habitants a cercar un futur a fora. Les dues experiències formen part d’una història insular oberta al món, encara que des de posicions econòmiques molt diferents. Les absències també van transformar la feina domèstica i el camp: els qui romanien havien de sostenir tasques, cures i decisions. Recuperar aquesta dimensió evita una història composta només pels viatgers que van arribar. Durant generacions, la partida d’un familiar va ser un esdeveniment tan decisiu com qualsevol novetat que desembarcàs a la Savina.

Referències: [30], [39]. Tornar a l’índex

34 · 1861

El far de la Mola i l’ofici de vigilar una llum

Far de la Mola. Vista contemporània del senyal marítim que va entrar en servei el 1861.
Far de la Mola. Vista contemporània del senyal marítim que va entrar en servei el 1861.
Autor / crèdit: Josu PV. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

El far de la Mola va entrar en servei el 1861. Situat sobre els penya-segats orientals, va incorporar Formentera a una xarxa de senyals destinats a millorar la seguretat de la navegació. La seva altura sobre la mar i la seva posició permetien que la llum complís una funció que anava molt més enllà del paisatge local.

Darrere la torre hi havia una feina quotidiana. Els farers havien d’atendre equips, combustible, neteja, manteniment i observacions. Les tecnologies van canviar amb el temps, però durant una llarga etapa la fiabilitat d’un senyal va dependre de persones que vivien i treballaven en un emplaçament relativament apartat. Les famílies dels treballadors també van formar part d’aquesta experiència.

La curiositat és la inversió de sentit que ha viscut l’edifici. Per als navegants era abans de res una informació reconeixible en la foscor; per a molts visitants actuals és una destinació on arribar per carretera i contemplar l’horitzó. Totes dues mirades poden conviure si es conserva la història de l’ofici. L’espai cultural obert al far al segle XXI contribueix a explicar aquesta memòria marítima. La llum, però, no va néixer per oferir una escena romàntica. La seva missió consistia a ajudar a evitar errors de posició i accidents en una costa on una equivocació podia tenir conseqüències irreversibles.

Referències: [31]. Tornar a l’índex

35 · Des de 1873

Les salines entren en una nova etapa industrial

Canals del sistema saliner de Formentera. Fotografia actual de la infraestructura utilitzada per conduir aigua en el procés de producció de sal.
Canals del sistema saliner de Formentera. Fotografia actual de la infraestructura utilitzada per conduir aigua en el procés de producció de sal.
Autor / crèdit: Beni Marull. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

L’explotació de sal tenia antecedents antics i medievals, però el segle XIX va introduir canvis decisius en la propietat i en l’organització productiva. L’adquisició de les salines per Antoni Marroig el 1873 va obrir una etapa de reorganització que després va continuar sota la Salinera Española. El nord de Formentera va quedar marcat per estanys, canals, instal·lacions i treball assalariat.

La producció necessitava controlar el moviment de l’aigua i afavorir l’evaporació i la cristal·lització. L’Estany Pudent formava part d’un sistema hidràulic més ampli, i el transport connectava les zones de feina amb els punts d’embarcament. La sal era una mercaderia, però també una activitat que alterava el paisatge i ordenava ritmes laborals.

La curiositat de les salines és que el seu aspecte actual pot semblar del tot natural, quan bona part del que veiem respon a enginyeria i manteniment. Els colors de l’aigua, les divisions geomètriques i els canals tenen una història productiva. Per a moltes famílies, el jornal saliner va complementar altres ingressos i va oferir una sortida que no depenia exclusivament de la collita. Això no eliminava la duresa de la feina ni la vulnerabilitat econòmica. L’illa que després es promocionaria pel descans va tenir aquí un dels seus espais més intensos d’esforç físic i organització industrial.

Referències: [32]. Tornar a l’índex

36 · 1877 i memòria posterior

Jules Verne: una illa real dins una aventura impossible

Monument d’homenatge a Jules Verne vora el far de la Mola. Recorda la relació literària amb Hector Servadac; no acredita una visita de l’escriptor.
Monument d’homenatge a Jules Verne vora el far de la Mola. Recorda la relació literària amb Hector Servadac; no acredita una visita de l’escriptor.
Autor / crèdit: Einhornzüchter. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

El 1877 es va publicar Hector Servadac, de Jules Verne, una novel·la que incorpora referències a Formentera i al seu far dins una aventura fantàstica. La relació literària va donar lloc a un homenatge vora el far de la Mola. És un dels vincles culturals més singulars de l’illa amb la imaginació europea del segle XIX.

La presència d’un lloc en una novel·la no demostra que l’autor el visitàs. No s’ha d’afirmar una estada de Verne a Formentera sense documentació que la sostingui. Els escriptors podien treballar amb mapes, lectures, notícies científiques i relats aliens. Precisament aquesta capacitat de combinar informació real i ficció formava part de l’univers del novel·lista.

La curiositat és a observar què es transforma quan una illa entra a la literatura. Un edifici construït per orientar els navegants es converteix també en un escenari d’imaginació. El monument actual recorda aquesta connexió, però no és una prova arqueològica de l’argument novel·lesc ni un testimoni d’una visita de l’autor. Per a una secció d’història, la relació té valor per si mateixa: mostra com Formentera circulava en relats molt abans del turisme de masses. L’illa no només enviava sal o emigrants a l’exterior; també començava a existir com a nom i paisatge en la cultura de lectors que potser mai no la coneixerien.

Referències: [33]. Tornar a l’índex

37 · 1883-1889

Sant Ferran aixeca una església on la necessitaven els veïns

Església de Sant Ferran de ses Roques. Vista actual del temple inaugurat el 30 de juny de 1889.
Església de Sant Ferran de ses Roques. Vista actual del temple inaugurat el 30 de juny de 1889.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

Encara que l’organització parroquial de finals del segle XVIII ja preveia Sant Ferran, la seva església no es va inaugurar fins al 30 de juny de 1889. Les obres havien començat el 1883. La distància entre la creació d’una demarcació i la construcció del seu temple mostra de nou la diferència entre una decisió administrativa i els mitjans reals per dur-la a terme.

La ubicació també té interès. El projecte inicial es relacionava amb l’àrea de les salines, però l’edifici es va acabar aixecant a ses Roques, responent a la distribució i a les preferències de la població. L’església, de dimensions modestes i aspecte sobri, va consolidar un espai de trobada que adquiriria una vida social pròpia.

La curiositat és que l’entorn d’aquest temple va acabar sent un dels llocs associats a la sociabilitat hippie del segle XX. Abans de convertir-se en escenari de bars, música i viatgers, havia estat una reclamació veïnal i una obra costosa per a una comunitat rural. Les dues històries no s’exclouen. La plaça reuneix capes d’ús que permeten seguir el canvi de l’illa: parròquia, trobada quotidiana, comerç, hostaleria i memòria cultural. La seva importància no depèn que sigui l’església més gran de Formentera, sinó de les relacions que s’hi van concentrar al voltant.

Referències: [34]. Tornar a l’índex

38 · Finals del segle XIX-primer terç del XX

Un petit ferrocarril per moure la sal

Locomotora Salada, conservada com a patrimoni de Formentera. Es va utilitzar per transportar sal cap al port de la Savina.
Locomotora Salada, conservada com a patrimoni de Formentera. Es va utilitzar per transportar sal cap al port de la Savina.
Autor / crèdit: ximateix!. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 2.0.

La modernització salinera va incorporar mitjans de transport destinats a desplaçar grans quantitats de producte amb més eficàcia. Les vies d’amplada reduïda, els vagons i les locomotores van formar part d’aquesta infraestructura. La memòria de la locomotora coneguda com a Salada recorda una Formentera industrial que sovint queda amagada darrere les imatges de platja.

No es tractava d’un ferrocarril de passatgers que recorregués pobles, sinó d’una eina vinculada a un procés productiu. La seva utilitat consistia a connectar punts d’extracció, acumulació i embarcament. Les màquines reduïen determinats esforços i augmentaven la capacitat de moure materials, però necessitaven manteniment, operaris i una organització de la feina que continuava depenent de les persones.

La curiositat és especialment visible quan una locomotora apareix conservada lluny del seu antic paisatge laboral. L’objecte pot semblar un ornament estrany si no s’explica la xarxa d’estanys, carregadors i mercaderies a la qual pertanyia. Recuperar aquesta relació permet comprendre que Formentera va tenir una història tecnològica pròpia abans dels vehicles turístics i dels ferris ràpids. La sal connectava l’illa amb mercats exteriors; el petit tren era una peça local d’aquesta circulació molt més àmplia. El seu patrimoni comprèn tant les màquines conservades com les traces i construccions que expliquen per a què van servir.

Referències: [32]. Tornar a l’índex

39 · Primer terç del segle XX

Esperar el correu: notícies, escola i vida quotidiana

Dones i infants esperant el correu a Formentera, 1912. Fotografia històrica de Jeroni Castelló i Elias.
Dones i infants esperant el correu a Formentera, 1912. Fotografia històrica de Jeroni Castelló i Elias.
Autor / crèdit: Jeroni Castelló i Elias. Wikimedia Commons: fitxa i original. Domini públic.

Les fotografies històriques de persones reunides per esperar el correu ofereixen una entrada excepcional a la vida quotidiana formenterera. Cartes, avisos i encàrrecs enllaçaven famílies, emigrants, administració i comerç. Abans de les comunicacions instantànies, l’arribada de notícies depenia de transports i horaris sotmesos a l’estat de la mar.

L’educació i l’alfabetització van anar adquirint importància en una societat que necessitava desenvolupar-se entre documents, contractes i relacions a distància. L’accés no era igual per a totes les famílies ni per a nins i nines, i les necessitats de feina podien interferir en l’assistència a l’escola. La història d’aquests avenços s’entén millor atenent diferències concretes que imaginant un progrés uniforme.

Una curiositat és en el caràcter col·lectiu d’una cosa que avui sembla privada. Esperar una carta podia convertir-se en una trobada veïnal, i la informació acabada d’arribar circulava per converses i lectures compartides. Una imatge de dones, infants o joves davant un edifici conserva gestos, roba i relacions espacials que un cens no registra. No ens autoritza a inventar-ne els pensaments ni el contingut de les cartes, però sí a reconèixer una illa connectada per expectatives. Aquell món aparentment lent era, per als seus protagonistes, una xarxa activa d’obligacions, afectes i notícies.

Referències: [39]. Tornar a l’índex

40 · 1936-1939

La Guerra Civil trenca la comunitat

Monument a la Segona República a Sant Francesc. Imatge actual d’un espai de memòria; no és una fotografia dels fets de 1936.
Monument a la Segona República a Sant Francesc. Imatge actual d’un espai de memòria; no és una fotografia dels fets de 1936.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

La sublevació militar de juliol de 1936 i la Guerra Civil també van arribar a Formentera. Les Pitiüses van quedar inicialment sota control dels sublevats, van passar unes setmanes d’agost i setembre per una ocupació republicana i després van tornar al domini del bàndol franquista. Aquesta cronologia breu no ha d’amagar la profunditat de les conseqüències socials.

La violència política, les detencions, la por i els desplaçaments van afectar famílies i relacions veïnals. Els canvis d’autoritat podien convertir una participació pública, un vincle sindical o una identificació política en motiu de persecució. La guerra també va dificultar proveïments i comunicacions en una societat que depenia de la seva connexió marítima.

La curiositat històrica, en aquest cas dolorosa, consisteix en l’escala de l’experiència. En una illa petita, els conflictes del conjunt d’Espanya travessaven un món on moltes persones es coneixien. La postguerra no va començar sobre una comunitat intacta, sinó sobre pèrdues, absències i silencis. Els monuments i plaques actuals pertanyen a la recuperació posterior d’aquesta memòria; no són fotografies dels fets. Explicar aquesta diferència permet utilitzar una imatge amb respecte i precisió. El capítol següent, dedicat a es Campament, no serà una anècdota marginal, sinó una part central de la història de la repressió franquista a Formentera.

Referències: [35]. Tornar a l’índex

41 · 1940-1942

Es Campament: fam, tancament i mort

Accés senyalitzat a es Campament, a la Savina. Fotografia actual del lloc de l’antiga colònia penitenciària, no una imatge històrica del tancament.
Accés senyalitzat a es Campament, a la Savina. Fotografia actual del lloc de l’antiga colònia penitenciària, no una imatge històrica del tancament.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La colònia penitenciària de la Savina, coneguda com a es Campament, va ser un espai de reclusió franquista durant la postguerra. Les recerques en documenten el funcionament entre 1940 i 1942; algunes guies situen els preparatius el 1939. Aquesta diferència aconsella precisar de quina fase es parla, en lloc d’utilitzar totes les dates com si fossin equivalents.

Pel recinte van passar més d’un miler de presos procedents de diferents llocs d’Espanya. La fam, les malalties i les condicions d’higiene van causar un patiment extrem. La recerca històrica recollida pel Consell documenta 58 defuncions relacionades amb el camp. És una xifra que s’ha d’acompanyar de persones, procedències i arxius, no convertir-se en una dada aïllada dins un recorregut turístic.

Les restes conservades i els treballs de memòria permeten reconèixer un lloc que durant molt de temps va quedar relegat. Les recerques i actuacions al cementiri de Sant Francesc han format part de l’esforç per recuperar informació sobre les víctimes. La proximitat de les actuals rutes d’accés a l’illa produeix un contrast especialment intens: un espai per on avui s’entra de vacances va ser també escenari de tancament i abandonament. Comprendre Formentera exigeix incloure aquest episodi sense reduir-lo a una curiositat ombrívola. La memòria del lloc forma part de la responsabilitat de contar-ne la història completa.

Referències: [37], [36]. Tornar a l’índex

42 · Dècades de 1940-1950

La postguerra darrere el paisatge tranquil

Carro i camí amb Sant Francesc al fons, en una fotografia històrica de Jeroni Castelló i Elias. Document anterior a la postguerra que il·lustra mitjans rurals de transport.
Carro i camí amb Sant Francesc al fons, en una fotografia històrica de Jeroni Castelló i Elias. Document anterior a la postguerra que il·lustra mitjans rurals de transport.
Autor / crèdit: Jeroni Castelló i Elias. Wikimedia Commons: fitxa i original. Domini públic.

La vida de la població formenterera durant el primer franquisme va estar marcada per les conseqüències de la guerra, la repressió política i les dificultats econòmiques. L’agricultura, la pesca i la sal van continuar sent fonamentals, però es desenvolupaven dins un sistema d’escassetat, controls i desigualtats. La situació insular hi afegia dependència del transport i del proveïment exterior.

Les famílies van combinar feines i estratègies per sostenir-se. La cura dels animals, el manteniment dels camps, l’elaboració d’aliments i les tasques domèstiques exigien un esforç que poques vegades apareix en les històries centrades en personatges públics. Les dones van tenir un paper essencial en aquesta continuïtat, encara que la seva contribució quedàs moltes vegades sense reconeixement econòmic o documental equivalent.

La curiositat és que alguns trets que després es van associar a una vida senzilla i desitjable responien llavors a limitacions materials. No disposar de determinats serveis no era una elecció estètica. La reutilització i l’aprofitament curós podien ser coneixements valuosos i, alhora, obligacions imposades per la necessitat. Contar aquesta etapa sense idealitzar-la ajuda a entendre per què moltes famílies van rebre els ingressos turístics com una oportunitat real. La transformació posterior va tenir costos, però també va oferir sortides davant una duresa que les fotografies de cases blanques i camins rurals no mostren per si soles.

Referències: [36], [39]. Tornar a l’índex

43 · Des de 1953

Fonda Pepe: de negoci familiar a lloc de trobada

Sant Ferran de ses Roques, fotografiat el 2000. Entorn urbà de la localitat on va obrir Fonda Pepe; la imatge no s’identifica com una fotografia de l’establiment.
Sant Ferran de ses Roques, fotografiat el 2000. Entorn urbà de la localitat on va obrir Fonda Pepe; la imatge no s’identifica com una fotografia de l’establiment.
Autor / crèdit: Elisabeth Conrad / http://wikitravel.org/wiki/de/index.php?title=Benutzer:EinReisender. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 1.0.

Fonda Pepe va obrir a Sant Ferran el 30 de maig de 1953, segons la història del mateix establiment. Els seus impulsors van ser José Tur Cardona i Catalina Ferrer Marí. Abans de convertir-se en un nom associat a la contracultura, va ser un projecte familiar d’hostaleria en una illa que començava a ampliar les seves relacions amb els viatgers.

La seva evolució permet observar com un negoci local pot adquirir una importància social que excedeix la seva funció inicial. Menjar, allotjar-se o conversar en un mateix lloc afavoria la trobada entre residents i visitants. L’entorn de Sant Ferran i la seva plaça es va convertir amb els anys en un dels escenaris reconeixibles de la Formentera bohèmia.

La curiositat és en el desajust entre la data d’obertura i la imatge que després va fer famós el lloc. Fonda Pepe existia abans de la gran arribada hippie: no va néixer com una recreació comercial d’aquell ambient. La seva història recorda que els nous viatgers es van incorporar a una illa amb bars, famílies i xarxes socials prèvies. Les anècdotes sobre visitants cèlebres s’han de comprovar individualment. La fama acumulada d’un establiment no converteix totes les seves llegendes en fets. El que està documentat basta per explicar-ne la rellevància: continuïtat, centralitat veïnal i capacitat de reunir persones de procedències molt diferents durant una transformació profunda.

Referències: [38]. Tornar a l’índex

44 · Dècada de 1960

Del viatge difícil a l’economia turística

Es Pujols el 1998. Vista posterior a l’inici de l’auge turístic que permet observar la transformació d’un nucli costaner.
Es Pujols el 1998. Vista posterior a l’inici de l’auge turístic que permet observar la transformació d’un nucli costaner.
Autor / crèdit: Elisabeth Conrad. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 1.0.

Als anys seixanta, el creixement del turisme va començar a transformar l’economia de Formentera. L’arribada per mar va continuar sent un tret decisiu: sense aeroport propi, la connexió amb Eivissa condicionava l’experiència del viatge i l’activitat econòmica. La Savina va adquirir un paper cada vegada més important com a porta d’entrada per a persones, subministraments i novetats.

Els allotjaments, restaurants, comerços i serveis van obrir possibilitats d’ingrés que abans no existien a la mateixa escala. Es Pujols es va desenvolupar com un dels nuclis més vinculats a aquesta activitat. Els canvis en carreteres, energia i comunicacions també van modificar la vida de la població resident, encara que la millora no arribàs de manera simultània a totes les cases.

La curiositat és que el turisme no va consistir només en l’arribada de persones a una platja. Va reorganitzar el calendari laboral, el valor de les propietats, els oficis i les expectatives de futur. Una família podia passar de complementar el camp amb altres feines a dependre principalment d’una temporada de visitants. Aquesta transició va generar oportunitats i noves vulnerabilitats. L’illa que havia perdut habitants per l’emigració va començar a atreure mà d’obra i residents de fora. La connectivitat, abans desitjada per sortir de l’aïllament, es va convertir progressivament en una qüestió de capacitat i equilibri territorial.

Referències: [25], [39]. Tornar a l’índex

45 · Segona meitat dels anys seixanta i dècada de 1970

Els hippies van arribar a una illa que ja tenia vida pròpia

Blue Bar, a la costa de Migjorn. Fotografia contemporània d’un lloc associat a l’oci i a l’imaginari bohemi de l’illa.
Blue Bar, a la costa de Migjorn. Fotografia contemporània d’un lloc associat a l’oci i a l’imaginari bohemi de l’illa.
Autor / crèdit: Lothar Velling – Web…. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY 3.0.

Formentera es va incorporar als itineraris internacionals de la contracultura. Joves viatgers, artistes i persones que cercaven formes alternatives de vida van trobar un territori d’escala petita, preus llavors relativament accessibles i una distància simbòlica respecte de les societats d’on procedien. El camp, les platges i les trobades informals van formar part d’aquesta experiència.

L’ambient no va ser uniforme ni va estar lliure de tensions. Sota la dictadura franquista, les diferències d’aparença i conducta podien provocar vigilància i conflictes. També hi havia relacions d’intercanvi, feina i convivència amb la població local. Les cases, els bars i els serveis no eren un decorat buit, sinó espais sostinguts per famílies que negociaven la seva participació en el canvi.

La curiositat històrica és a distingir la contracultura real de la seva posterior representació turística. La roba, la música i els objectes artesans s’han convertit en signes reconeixibles que es poden comercialitzar sense reproduir les condicions originals de vida. Tot i això, algunes pràctiques creatives i xarxes personals van deixar una empremta duradora. Per comprendre-la convé evitar dos extrems: imaginar una edat de llibertat sense dificultats o reduir tots aquells viatgers a una moda superficial. La seva arribada va ser una experiència diversa que es va creuar amb la modernització, la necessitat econòmica i les aspiracions dels mateixos formenterers.

Referències: [25], [42]. Tornar a l’índex

46 · Des de finals dels anys seixanta

Bob Dylan i el molí: com creix una llegenda

Una altra vista del Molí Vell de la Mola. La seva relació amb la suposada estada de Bob Dylan s’explica com a llegenda, no com a fet provat.
Una altra vista del Molí Vell de la Mola. La seva relació amb la suposada estada de Bob Dylan s’explica com a llegenda, no com a fet provat.
Autor / crèdit: Formesar. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La suposada estada de Bob Dylan en un molí de la Mola és una de les anècdotes més repetides sobre Formentera. Ha circulat en guies, converses i textos turístics fins a adquirir aparença de fet establert. Tanmateix, no hi ha documentació sòlida que permeti presentar-la com una residència demostrada del músic.

Les recerques periodístiques locals han recollit testimonis que qüestionen el relat, inclosos els de persones relacionades amb el lloguer del molí durant els anys en què suposadament hi hauria viscut. L’absència d’una prova no permet reconstruir tots els moviments d’una celebritat, però sí que obliga a no afirmar el que no està acreditat. Tampoc no s’ha d’usar una fotografia del molí com si demostràs qui l’ocupava.

La curiositat autèntica és la història de la mateixa llegenda. Reuneix ingredients molt eficaços: un artista famós, un període de retirada pública, una illa associada a la llibertat i un edifici pintoresc. El relat sembla versemblant dins l’imaginari hippie i per això es reprodueix amb facilitat. Incloure’l de manera crítica no elimina l’encant de Formentera. Permet mostrar com es construeix la seva memòria turística i distingir-la de les relacions artístiques comprovades, que són prou riques sense afegir visites cèlebres no demostrades.

Referències: [40]. Tornar a l’índex

47 · 1971 i dècades posteriors

Formentera sona: King Crimson, Pau Riba i la creació musical

Guitarra en procés de construcció a Formentera Guitars. Fotografia de Marcel Grieder; il·lustra la creació musical i artesana, no una gravació de King Crimson ni de Pau Riba.
Guitarra en procés de construcció a Formentera Guitars. Fotografia de Marcel Grieder; il·lustra la creació musical i artesana, no una gravació de King Crimson ni de Pau Riba.
Autor / crèdit: Marcel Grieder (thegrid). Wikimedia Commons: fitxa i original. Domini públic.

El 1971, King Crimson va publicar Islands, que inclou Formentera Lady. La cançó va incorporar el nom de l’illa al repertori del rock progressiu i a la imaginació d’oients que potser mai no havien viatjat a les Pitiüses. La seva existència documentada és una relació cultural més sòlida que moltes llistes de suposats residents famosos.

Aquell mateix any, Pau Riba va gravar a Formentera Jo, la donya i el gripau, un treball lligat a la seva experiència vital i artística a l’illa. La documentació i la posterior pel·lícula d’Isaki Lacuesta permeten acostar-se a aquell context creatiu. No es tracta de confondre tots dos projectes ni d’afirmar que King Crimson gravàs el seu àlbum a Formentera: les sessions d’Islands es van fer a Londres.

La curiositat és en les diferents formes de relació amb un lloc. Una illa pot aparèixer en el títol d’una cançó, ser espai de gravació o convertir-se en residència d’un artista. Són vincles diferents i convé anomenar-los amb precisió. La cultura musical també va continuar en tallers, actuacions i grups locals, més enllà dels noms internacionals. Formentera Guitars, per exemple, representa una dimensió artesana d’aquesta relació contemporània. La història sonora de l’illa no pertany només als qui la van fer famosa a fora, sinó als qui hi han creat i mantingut música.

Referències: [41], [42], [60]. Tornar a l’índex

48 · 1972

Cap de Barbaria encén el seu far

Far del Cap de Barbaria. Vista actual del senyal inaugurat el 15 de juny de 1972.
Far del Cap de Barbaria. Vista actual del senyal inaugurat el 15 de juny de 1972.
Autor / crèdit: Tommy Ferraz a Unsplash. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

El far del Cap de Barbaria es va inaugurar el 15 de juny de 1972. La seva construcció va respondre a necessitats de senyalització en un sector de la costa que els navegants locals havien reclamat atendre. El projecte, de Rafael Soler, pertany a una etapa tecnològica molt diferent de la que havia donat origen al far de la Mola més d’un segle abans.

La instal·lació va néixer automatitzada, amb equips que posteriorment es van modernitzar. El 1995 s’hi va incorporar un sistema d’alimentació solar i es van fer canvis en els mecanismes d’il·luminació. L’evolució resumeix una transformació de l’ofici: del manteniment quotidià amb presència residencial a dispositius controlats i atesos dins una xarxa tècnica més àmplia.

La curiositat és que un dels paisatges més associats a una Formentera suposadament intemporal conté un edifici relativament recent. La torre blanca, la carretera recta i l’horitzó obert s’han convertit en una imatge icònica, però el senyal marítim pertany al darrer terç del segle XX. Reconèixer aquesta data no treu valor al lloc; revela com es construeixen els símbols. El cap era molt més antic que el far, i el far tenia una funció concreta abans de convertir-se en una visita imprescindible. La història posterior del cinema ampliarà encara més aquesta transformació d’infraestructura en emblema visual.

Referències: [43]. Tornar a l’índex

49 · Des de 1974

L’arqueologia torna a Formentera una història més antiga

Ca na Costa fotografiat el 1986, des d’un altre punt de vista. El seu descobriment el 1974 va canviar el coneixement de la prehistòria de l’illa.
Ca na Costa fotografiat el 1986, des d’un altre punt de vista. El seu descobriment el 1974 va canviar el coneixement de la prehistòria de l’illa.
Autor / crèdit: Michael Merkel. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

El descobriment de Ca na Costa el 1974 va canviar de manera decisiva el coneixement del passat insular. Les excavacions i les datacions van aportar proves d’una societat prehistòrica organitzada, molt anterior als períodes més ben coneguts pels textos escrits. La història de Formentera ja no podia començar simplement amb els fenicis, els romans o la repoblació moderna.

Les recerques al Cap de Barbaria i a Can Blai van ampliar després la seqüència. L’arqueologia no va produir una resposta definitiva per a tot, sinó noves preguntes sobre alimentació, intercanvi, formes de construir i canvis de població. Les tècniques científiques van permetre estudiar qüestions que els troballes antigues no podien resoldre amb la mateixa precisió.

La curiositat és que també els descobriments tenen història. Un monument pot dur mil·lennis al terreny i adquirir un significat públic completament nou quan es reconeix i s’investiga. A partir d’aquell moment apareixen altres responsabilitats: conservació, protecció jurídica, accés i interpretació. El patrimoni arqueològic no és un recurs inesgotable del qual extreure objectes sense conseqüències. La seva informació depèn del context. Per a una illa que començava a transformar-se ràpidament pel turisme, identificar aquests jaciments va significar reconèixer que el sòl guardava documents d’una profunditat temporal molt més gran que la memòria de les famílies residents.

Referències: [5], [6], [8], [44]. Tornar a l’índex

50 · 1978-1983

Democràcia, autonomia i noves demandes públiques

Institut a Sant Francesc. Fotografia actual que il·lustra l’ampliació dels serveis públics i la vida cívica després de la recuperació democràtica.
Institut a Sant Francesc. Fotografia actual que il·lustra l’ampliació dels serveis públics i la vida cívica després de la recuperació democràtica.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

La Constitució de 1978, les eleccions municipals de 1979 i el desenvolupament de l’autonomia balear van obrir una etapa institucional diferent. Formentera va participar en el marc del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, mentre el seu ajuntament conservava responsabilitats locals. La representació democràtica va permetre canalitzar demandes acumulades sobre serveis, territori i capacitat de decisió.

La construcció d’una administració moderna va coincidir amb el creixement turístic. Calia atendre carreteres, residus, educació, proveïments i ordenació urbanística, alhora que canviaven la població i l’activitat econòmica. La condició insular feia especialment visible el cost de dependre d’una altra illa per a determinades gestions o prestacions.

La curiositat és que l’autonomia política va tenir una dimensió quotidiana molt concreta. No es mesurava només en normes o càrrecs, sinó en desplaçaments evitats, equipaments disponibles i decisions sobre l’ús del sòl. La recuperació democràtica també va fer possible revisar memòries silenciades i ampliar la participació associativa. Aquest procés no va estar lliure de desacords sobre el model de desenvolupament. La història recent de Formentera s’entén millor com un debat constant entre interessos i necessitats que com una modernització acceptada per tothom de la mateixa manera. El posterior Consell propi sorgirà dins aquesta cerca d’una representació adaptada a la singularitat d’una illa que constitueix, alhora, un sol municipi.

Referències: [29], [39]. Tornar a l’índex

51 · 1984 i anys posteriors

Quan es va deixar de collir sal

Salines de Formentera. Fotografia contemporània del paisatge productiu després del cessament de l’explotació industrial regular el 1984.
Salines de Formentera. Fotografia contemporània del paisatge productiu després del cessament de l’explotació industrial regular el 1984.
Autor / crèdit: Marsan. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 3.0 es.

El cessament de l’explotació industrial regular de les salines el 1984 va tancar una etapa econòmica fonamental. L’activitat turística havia guanyat protagonisme, mentre el paisatge saliner deixava d’organitzar-se al voltant dels mateixos ritmes de producció i ocupació. Per als qui hi havien treballat, el canvi no era només paisatgístic: afectava oficis, ingressos i memòria familiar.

La interrupció d’una indústria planteja preguntes difícils sobre el seu patrimoni. Canals, edificis, maquinària i estanys necessiten atenció encara que ja no generin el producte per al qual es van construir. El deteriorament pot esborrar tant valors arquitectònics com informació sobre l’organització de la feina. La protecció posterior va reconèixer l’interès cultural del conjunt, a més dels seus valors ambientals.

La curiositat és que una activitat extractiva acabàs llegant un paisatge apreciat per la seva naturalesa. Les aus, les aigües i les estructures productives conviuen en un territori profundament transformat per l’ésser humà. No es tracta de triar entre una història industrial i una història ecològica: totes dues s’encreuen. Els estanys permeten explicar com una economia modifica el seu medi i com aquest medi pot adquirir noves funcions quan la producció canvia. La memòria salinera continua sent necessària per evitar que el nord de Formentera es llegeixi només com una successió de vistes boniques sense treballadors ni tecnologia al darrere.

Referències: [32], [44]. Tornar a l’índex

52 · Des de 1984

El mercat de la Mola i una artesania que cerca continuïtat

Mercat artesà del Pilar de la Mola. Vista contemporània del mercat iniciat el 1984.
Mercat artesà del Pilar de la Mola. Vista contemporània del mercat iniciat el 1984.
Autor / crèdit: Samu de Alpedrete, Spain. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY 2.0.

El mercat artesà de la Mola va néixer el 1984 i es va convertir en un dels espais més reconeixibles de l’illa. La seva proposta vinculava la venda amb la producció manual local i amb un ambient de trobada al voltant de la música i les relacions personals. Ceràmica, fusta, metall, tèxtils i altres tècniques donaven forma a una economia creativa de petita escala.

El mercat va heretar part de l’ambient alternatiu de dècades anteriors, però també va respondre a una necessitat pràctica: viure de la feina artesana. La continuïtat exigeix materials, temps, llocs on produir i una demanda suficient. Un objecte fet a mà no apareix de manera espontània pel fet que una destinació turística s’identifiqui amb la llibertat creativa.

La curiositat és en la diferència entre conservar un esperit i repetir una aparença. Mantenir el vincle amb els qui elaboren les peces és una qüestió més concreta que decorar parades amb símbols hippies. El mercat permet observar com una experiència cultural s’organitza, crea regles i cerca sobreviure dins una economia que canvia. La seva història també pertany a la Mola com a comunitat, no només a l’itinerari dels qui hi arriben un capvespre. La plaça, els comerços i els veïns formen part del context que fa possible aquesta trobada entre activitat artística, ingressos locals i memòria d’una etapa d’experimentació.

Referències: [45]. Tornar a l’índex

53 · Mitjan anys noranta i modernitzacions posteriors

De l’aigua recollida a l’aigua dessalada

Dipòsit d’aigua a la vénda de la Punta. Imatge de la infraestructura de proveïment; no es presenta com una fotografia de la dessaladora.
Dipòsit d’aigua a la vénda de la Punta. Imatge de la infraestructura de proveïment; no es presenta com una fotografia de la dessaladora.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La posada en marxa de la dessalació a mitjan anys noranta va transformar el proveïment de Formentera. Les fonts institucionals i tècniques utilitzen 1995 o 1996 en descriure l’origen de la planta, segons la fita que prenen com a referència; per això és més clar situar el procés en aquest interval. Després van arribar ampliacions i renovacions destinades a millorar capacitat i fiabilitat.

El canvi va ser profund. El subministrament urbà va deixar de dependre només de la combinació tradicional de captació, emmagatzematge i recursos subterranis. La tecnologia va permetre atendre noves necessitats, però hi va afegir dependència d’energia, manteniment, equips i xarxes de distribució. Produir aigua potable a partir de la mar no elimina els límits del sistema ni fa irrellevant l’estalvi.

La curiositat històrica és en la continuïtat de la pregunta, malgrat el canvi d’eines. Els primers pobladors, les cases rurals i l’administració contemporània han hagut de resoldre com assegurar reserves suficients. El que canvia és l’escala: una cisterna domèstica i una planta dessaladora pertanyen a sistemes tècnics molt diferents, però totes dues expressen la voluntat de reduir vulnerabilitat. El creixement estacional de la demanda converteix aquesta infraestructura en una peça essencial del model turístic. També recorda que l’aigua aparentment disponible en obrir una aixeta té una història material i un cost que el paisatge de platja no deixa veure.

Referències: [46], [47]. Tornar a l’índex

54 · 1999-2001

La protecció del patrimoni també és sota l’aigua

Paisatge de l’àmbit protegit entre Formentera i Eivissa. Imatge contemporània per explicar la protecció de ses Salines i els seus ecosistemes.
Paisatge de l’àmbit protegit entre Formentera i Eivissa. Imatge contemporània per explicar la protecció de ses Salines i els seus ecosistemes.
Autor / crèdit: Beni Marull. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

El 1999, la UNESCO va inscriure Eivissa, biodiversitat i cultura a la Llista del Patrimoni Mundial. Entre els seus components naturals hi figuren ecosistemes marins de l’àmbit entre Eivissa i Formentera, amb especial importància de les praderies de Posidonia oceanica. Això no equival a dir que tota l’illa de Formentera sigui un bé inscrit de manera independent.

La Llei 17/2001 va donar a l’espai de ses Salines d’Eivissa i Formentera la categoria de parc natural, després de figures anteriors de protecció. La conservació abasta relacions entre zones terrestres i marines: platges, dunes, aiguamolls, aus i fons submarins. La posidònia és una planta amb arrels, rizomes, fulles i flors, no una alga, i les seves praderies sostenen una biodiversitat important.

La curiositat és que el gran patrimoni paisatgístic de Formentera depèn en part d’una cosa que molts visitants no veuen. La protecció del fons influeix en l’estabilitat de la costa i en la qualitat de l’ecosistema. Les fulles que arriben a la platja també formen part de les seves dinàmiques, encara que de vegades s’interpretin com a brutícia. La història d’aquestes declaracions mostra un canvi de mirada: la mar va deixar de considerar-se només una via de transport o un espai d’esbarjo per reconèixer-se també com un patrimoni viu la degradació del qual tindria conseqüències sobre tota l’illa.

Referències: [48], [49]. Tornar a l’índex

55 · Des de 2001

Lucía y el sexo i el poder d’una imatge cinematogràfica

Far i accés del Cap de Barbaria. Fotografia contemporània del paisatge vinculat a l’imaginari de Lucía y el sexo, sense reproduir cap fotograma de la pel·lícula.
Far i accés del Cap de Barbaria. Fotografia contemporània del paisatge vinculat a l’imaginari de Lucía y el sexo, sense reproduir cap fotograma de la pel·lícula.
Autor / crèdit: Beni Marull. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

L’estrena de Lucía y el sexo, de Julio Medem, el 2001 va ampliar la presència de Formentera en l’imaginari audiovisual. La pel·lícula va utilitzar paisatges de l’illa i va contribuir a associar el far del Cap de Barbaria i el seu entorn amb una determinada barreja de desig, misteri i retir. Un lloc amb història pròpia va entrar així en la memòria d’espectadors de molts països.

El cinema no reprodueix un territori de manera neutral. Selecciona enquadraments, horaris, sons i recorreguts; construeix relacions que responen al relat. Per això una pel·lícula pot fer reconeixible una carretera o un far sense oferir una descripció completa de la vida local. Les imatges de rodatge i la realitat quotidiana pertanyen a registres diferents.

La curiositat és en allò que passa després de l’estrena. Els visitants cerquen un lloc que ja coneixen a través d’una ficció i el contemplen des d’aquesta expectativa. La infraestructura marítima es transforma en icona cinematogràfica, i la icona pot modificar els fluxos de visites. Això no vol dir que tot el creixement turístic de l’illa es degui a una pel·lícula. Sí que permet observar com la cultura audiovisual afegeix valor simbòlic a espais existents. Contar l’episodi amb una fotografia actual del far, identificada com a tal, evita confondre el paisatge real amb un fotograma o amb una escena històrica que mai no va passar fora de la ficció.

Referències: [50]. Tornar a l’índex

56 · 2007-2008

Un Consell propi i serveis d’escala insular

Casa del Poble de la Mola. Equipament comunitari de Formentera; il·lustra la dimensió local del govern insular, sense confondre’s amb la seu del Consell.
Casa del Poble de la Mola. Equipament comunitari de Formentera; il·lustra la dimensió local del govern insular, sense confondre’s amb la seu del Consell.
Autor / crèdit: Fabian Hurst. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La reforma de l’Estatut d’autonomia de 2007 va fer possible el Consell Insular de Formentera. La primera corporació va prendre possessió el 10 de juliol d’aquell any i la plena assumpció de competències insulars es va produir l’1 de gener de 2008. La institució integra també les funcions municipals de l’illa, una singularitat fonamental per entendre’n l’organització.

El canvi responia a una història de demandes sobre representació i serveis. En una illa que constitueix un únic municipi, les decisions locals i les d’abast insular se superposen d’una manera diferent de la d’altres Balears. L’existència d’una administració pròpia no elimina la dependència d’altres institucions, però modifica els mitjans disponibles per planificar i reclamar.

El febrer de 2007 va començar a funcionar, a més, l’Hospital de Formentera, una fita important en l’atenció sanitària de proximitat. No va significar que desapareguessin tots els desplaçaments a Eivissa, però sí un canvi material en els serveis disponibles. La curiositat d’aquell any consisteix en la coincidència entre una transformació institucional i una altra d’assistencial. L’autonomia adquireix així un significat que va més enllà dels símbols: capacitat de govern, atenció a la població i reducció d’algunes dificultats de la insularitat. Els resultats i els reptes s’han d’avaluar en el seu desenvolupament posterior, sense presentar la creació d’una institució com una solució automàtica a tots els problemes.

Referències: [29], [51]. Tornar a l’índex

57 · Des de 2017

Save Posidonia: convertir la fama en una responsabilitat

Aigües del pas cap a s’Espalmador, a es Trucadors. Vista d’un entorn marí relacionat amb la conservació de les praderies i del litoral.
Aigües del pas cap a s’Espalmador, a es Trucadors. Vista d’un entorn marí relacionat amb la conservació de les praderies i del litoral.
Autor / crèdit: Joan Gené. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC0.

El projecte Save Posidonia, impulsat el 2017, va cercar mobilitzar suport per a la conservació i el coneixement de les praderies marines. La campanya i les activitats associades van fer visible una relació bàsica: la imatge més famosa de Formentera depèn d’un ecosistema que necessita protecció. Les convocatòries de projectes i la participació social van formar part d’aquesta iniciativa.

La posidònia creix lentament i pot patir danys per àncores, cadenes, alteracions de la qualitat de l’aigua i altres pressions. La seva conservació no es resol amb una declaració simbòlica ni amb una fotografia d’aigua transparent. Requereix recerca, vigilància, compliment de normes i pràctiques de navegació i gestió compatibles amb el fons marí.

La curiositat és el canvi de paper del visitant. De consumidor d’una vista passa a ser també una persona les decisions de la qual poden afectar-ne la continuïtat. El mateix vaixell que permet gaudir del litoral pot causar dany si fondeja de manera inadequada. Això no converteix tota activitat nàutica en perjudicial per definició; obliga a reconèixer diferències i responsabilitats. En la història llarga de l’illa, l’episodi representa una nova forma de relació amb la mar: després de cercar protecció davant el que arribava de fora, Formentera necessita també protegir allò que l’arribada massiva de persones i embarcacions pot posar en risc.

Referències: [52]. Tornar a l’índex

58 · Des de 2019

Formentera.eco: posar límits a la circulació

Vehicle elèctric a Formentera. Imatge de mobilitat contemporània que acompanya la història de la regulació d’accés i circulació iniciada el 2019.
Vehicle elèctric a Formentera. Imatge de mobilitat contemporània que acompanya la història de la regulació d’accés i circulació iniciada el 2019.
Autor / crèdit: Chixoy. Wikimedia Commons: fitxa i original. Domini públic.

La regulació d’entrada i circulació de vehicles iniciada el 2019 va introduir una resposta específica a la pressió estacional. La Llei 7/2019 va establir un marc per protegir la sostenibilitat ambiental i econòmica de l’illa, i Formentera.eco es va convertir en l’instrument més visible per gestionar autoritzacions i límits durant els períodes regulats.

La mesura reflecteix una transformació històrica. Durant gran part del passat, millorar les comunicacions significava ampliar oportunitats. En una illa turística molt connectada, apareix a més la necessitat de decidir quants vehicles poden circular sense deteriorar l’experiència quotidiana, el territori i els serveis. La carretera no augmenta indefinidament la seva capacitat pel fet que creixi la demanda.

La curiositat és que regular l’accés no equival simplement a tancar una porta. Exigeix distingir situacions, disposar d’informació, adaptar períodes i coordinar alternatives. Residents, treballadors, visitants i empreses no tenen necessitats idèntiques. Els calendaris, quotes i condicions canvien, per la qual cosa aquest capítol descriu l’origen i el sentit de la política sense substituir les instruccions vigents per viatjar. La mobilitat torna a mostrar una constant de la història formenterera: la relació amb l’exterior és imprescindible, però la seva forma determina com s’hi pot viure a dins. L’equilibri entre connexió i capacitat s’ha convertit en un problema de govern tan concret com ho va ser abans assegurar un proveïment o mantenir un camí.

Referències: [53]. Tornar a l’índex

59 · 2020

La pandèmia revela la dependència dels viatges

Pals elèctrics vists des del far de la Mola, setembre de 2020. Imatge de context d’aquell any; no documenta per si sola les restriccions de la pandèmia.
Pals elèctrics vists des del far de la Mola, setembre de 2020. Imatge de context d’aquell any; no documenta per si sola les restriccions de la pandèmia.
Autor / crèdit: Montserrat Boix. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 4.0.

La pandèmia de COVID-19 va alterar radicalment la vida quotidiana i l’economia de Formentera. Les restriccions de mobilitat, el confinament i la incertesa van afectar els vincles familiars, la feina i una activitat turística que depenia de la circulació de persones. La insularitat oferia determinades possibilitats de control, però també feia més sensibles les dificultats de connexió i proveïment.

El 4 de maig de 2020, Formentera va entrar a la fase 1 de la desescalada juntament amb un grup reduït d’illes. Aquest pas primerenc va respondre al context sanitari del moment i es va acompanyar de crides institucionals a la prudència. No vol dir que la pandèmia s’hagués acabat ni que l’illa quedàs al marge de les seves conseqüències posteriors.

La curiositat històrica és que el silenci d’una destinació turística mostràs de manera tan clara la densitat de relacions que la sostenen. Darrere cada allotjament tancat hi havia ocupació, proveïdors, previsions i llars. Alhora, l’experiència va reobrir preguntes sobre ritmes de vida, dependència estacional i serveis essencials. Les fotografies preses el 2020 s’han d’interpretar amb cura: una imatge sense gent no demostra per si sola confinament o absència de visitants. El que defineix aquest capítol són les mesures i els seus efectes documentats, no una estètica d’illa buida que es pugui atribuir a qualsevol vista tranquil·la.

Referències: [54]. Tornar a l’índex

60 · 2021-octubre de 2026

Una illa habitada: habitatge, recursos i futur

Vinyes de Formentera. Paisatge actual que recorda la continuïtat agrària en una illa on el turisme i la conservació comparteixen territori.
Vinyes de Formentera. Paisatge actual que recorda la continuïtat agrària en una illa on el turisme i la conservació comparteixen territori.
Autor / crèdit: Vriullop. Wikimedia Commons: fitxa i original. CC BY-SA 3.0.

La recuperació posterior a la pandèmia va tornar a situar al centre del debat les tensions del model insular. Formentera necessita activitat econòmica, però també habitatge assequible, treballadors que hi puguin residir, serveis públics suficients i recursos naturals conservats. El preu i la disponibilitat de l’allotjament afecten residents, famílies joves i professionals necessaris per sostenir la vida quotidiana.

El maig de 2026, la reforma de l’article 69.3 de la Constitució va reconèixer l’elecció d’un senador propi per Formentera; el juny es va adaptar la legislació electoral. És una nova fita de representació territorial, posterior al Consell de 2007. En tancar aquest text no s’atribueix l’escó a cap persona ni s’anticipen resultats electorals.

L’aigua, l’energia, els residus i el transport connecten les necessitats socials amb els límits físics de l’illa. Les millores tècniques augmenten la seguretat i l’eficiència, però no eliminen aquesta capacitat limitada. La mobilitat, la conservació marina, el patrimoni i el manteniment del camp formen part d’una mateixa discussió sobre com viure-hi.

La curiositat final és també una manera de llegir tota la història. Durant segles, Formentera va tenir dificultats per conservar habitants; avui necessita assegurar que els qui sostenen la seva comunitat hi puguin romandre. Entre tots dos extrems hi ha canvis enormes, però una pregunta persisteix: quines condicions fan possible habitar l’illa de manera duradora. Aquest recorregut es tanca l’octubre de 2026 sense donar per resolt aquest debat. El seu futur no dependrà només de conservar una imatge reconeixible, sinó de mantenir relacions, coneixements, paisatges i serveis que permetin a Formentera continuar sent una comunitat, a més d’una destinació admirada.

Referències: [55], [46], [53], [56], [57]. Tornar a l’índex

Fonts i referències

La narració combina recerca arqueològica, documentació institucional, estudis històrics i fonts contemporànies. Les referències de cada capítol remeten a aquesta relació. Les fonts d’establiments s’utilitzen per a les seves pròpies fites històriques i no com a avaluacions independents dels seus serveis.

  1. Esculls coral·lins de la Mola. Govern de les Illes Balears, Geoturisme.
  2. Introducció geològica de les Pitiüses. Govern de les Illes Balears.
  3. Flora de Formentera: sistemes dunars. Consell Insular de Formentera, Turisme.
  4. Història de Formentera: síntesi general. Consell Insular de Formentera, Turisme; contrastada amb estudis especialitzats per a les dates discutides.
  5. El patrimoni cultural de Formentera. Consell Insular de Formentera, Turisme; guia d’arqueologia, esglésies i patrimoni etnològic.
  6. El poblat naviforme de Cap de Barbaria II: seqüència cronològica. Pau Sureda i col·laboradors, Trabajos de Prehistoria, CSIC, 2017.
  7. Formentera. Història. L’antiguitat. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  8. Can Blai. Una fortificació tardoantiga d’Ebusus. Jordi H. Fernández Gómez i Ricardo González Villaescusa, coordinadors; Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, 2023; registre i resum de la monografia.
  9. La toponímia de Formentera. Vicent Ferrer i Mayans i Enric Ribes i Marí, Societat d’Onomàstica, 2023.
  10. Formentera. Història. Època medieval andalusina. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  11. Una infraestructura ramadera andalusí? Proposta d’adscripció cronològica dels aljubs de la Mola. Estudi arqueològic; proposta interpretativa, no datació universal dels aljubs.
  12. Forminterra: l’expedició de Sigurd a les sagues nòrdiques. Macià Riutort, estudi i traducció, 1991.
  13. Convent de Santa Maria de Formentera: registre d’autoritat. Ministeri de Cultura, Portal d’Arxius Espanyols, PARES.
  14. Renard, Berenguer. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  15. Formentera. Història. Època moderna. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  16. Ferrer, Marc de Joan. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  17. Blanc Condomina, Antoni. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  18. Vénda: organització territorial pitiüsa. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  19. Restauració de les fites de les gràcies reials. Consell Insular de Formentera, Patrimoni, 10 de novembre de 2022.
  20. Sant Francesc: església i conjunt històric. Consell Insular de Formentera, Turisme.
  21. Aljub: sistemes tradicionals d’emmagatzematge d’aigua. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  22. Figuera: cultiu i usos tradicionals. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  23. Torres de defensa de Formentera. Consell Insular de Formentera, Turisme.
  24. Molins fariners de Formentera. Agència d’Estratègia Turística de les Illes Balears.
  25. Pla de desenvolupament turístic 2015-2020: folklore, artesania i evolució de la destinació. Consell Insular de Formentera.
  26. Festes populars. Consell Insular de Formentera, Turisme.
  27. Es Caló de Sant Agustí i els seus escars. Consell Insular de Formentera, Turisme.
  28. Una aventura per a la ciència. François Aragó i el triangle 17. Monografies de la Societat d’Història Natural de les Balears, 2015; repositori UIB.
  29. El Consell de Formentera, la nova institució: antecedents municipals. Consell Insular de Formentera.
  30. L’emigració balear a l’illa de Cuba, 1830-1959. Antoni Marimon Riutort, estudi de 2017; portal de recerca UIB.
  31. Far de la Mola: història i tècnica. Autoritat Portuària de Balears, Fars de Balears.
  32. Declaració patrimonial de les salines de Formentera. Butlletí Oficial de l’Estat, 11 de gener de 2005, pàgines 1051-1054.
  33. El Pilar de la Mola-Far de la Mola: referència a Jules Verne. Consell Insular de Formentera, Turisme, ruta verda 29.
  34. Sant Ferran: història del temple. Consell Insular de Formentera, Turisme.
  35. Guerra Civil Espanyola. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  36. Franquisme. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  37. Recerca i recuperació de la memòria d’es Campament. Consell Insular de Formentera, comunicació de 30 de març de 2022; recerca d’Antoni Ferrer Abárzuza.
  38. Història de l’Hostal i Fonda Pepe. José Tur Cardona i Catalina Ferrer Marí; història publicada per l’establiment, utilitzada per a la data d’obertura.
  39. Formentera. Història. Època contemporània. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera.
  40. Bob Dylan, Pink Floyd i els molins: contrast de les llegendes. Formentera in, recerca periodística i testimonis sobre el molí.
  41. Islands i les sessions de Formentera Lady. DGM Live, arxiu oficial de King Crimson.
  42. Jo, la donya i el gripau: documental sobre el disc de Pau Riba. La Termita Films, obra d’Isaki Lacuesta, 2011.
  43. Far de Barbaria: història del senyal. Autoritat Portuària de Balears, Fars de Balears.
  44. Béns d’interès cultural de Formentera. Consell Insular de Formentera, Patrimoni.
  45. Mercat artesà de la Mola. Consell Insular de Formentera, Turisme.
  46. Actuacions de millora a la dessaladora de Formentera. Govern de les Illes Balears, ABAQUA, 10 d’octubre de 2024.
  47. Dessaladora de Formentera: fases i modernització. Sacyr, informació tècnica de l’operador.
  48. Eivissa, biodiversitat i cultura. UNESCO, Centre del Patrimoni Mundial, bé 417, inscrit el 1999.
  49. Parc natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera. Govern de les Illes Balears, espais naturals protegits.
  50. Formentera i Lucía y el sexo. AISGE, entitat de gestió d’artistes; reportatge de 12 de setembre de 2017.
  51. Data de posada en funcionament de l’Hospital de Formentera. Govern de les Illes Balears, documentació d’accés a informació sanitària, 2025.
  52. Inici del Festival Save Posidonia Project. Consell Insular de Formentera, 12 d’octubre de 2017.
  53. Formentera.eco: informació i marc de la regulació. Consell Insular de Formentera.
  54. La fase 1 de desconfinament i la prudència sanitària. Consell Insular de Formentera, 8 de maig de 2020.
  55. Ajudes al lloguer i polítiques de benestar social. Consell Insular de Formentera, relació pública d’actuacions i convocatòries.
  56. Reforma de l’article 69.3 de la Constitució per a l’elecció d’un senador propi per Formentera. Butlletí Oficial de l’Estat, 20 de maig de 2026, BOE-A-2026-10881.
  57. Llei orgànica 2/2026, de 30 de juny: adaptació de la legislació electoral. Butlletí Oficial de l’Estat, BOE-A-2026-14329.
  58. Cap de Barbaria II: jaciment arqueològic. Consell Insular de Formentera, Turisme.
  59. Patrimoni cultural de Formentera: edició trilingüe. Consell Insular de Formentera; referència a sa Tanca Vella i a la cronologia històrica dels monuments.
  60. Formentera Lady: sessions d’estudi de 1971. DGM Live, arxiu oficial de King Crimson, Command Studios.

Imatges i crèdits

Cada imatge conserva la seva autoria i la seva llicència individual. S’han adaptat la mida i la compressió, sense generar imatges amb IA ni modificar-ne el contingut. Les fotografies actuals de llocs i objectes es distingeixen de les reproduccions històriques. Els retrats i documents s’identifiquen com a tals.

Les dates antigues poden ser aproximades i alguns aspectes continuen sent objecte de recerca. Els relats llegendaris es presenten expressament com a tradicions. La part contemporània està actualitzada fins al 26 d’octubre de 2026.

Totes les fitxes de Formentera

Filtra per tipus. Cada lloc té la seva fitxa amb adreça i mapa.

Formentera

Església de Sant Francesc Xavier

Església fortalesa del segle XVIII a la capital de Formentera, de murs gruixuts i sense finestres al carrer, amb una plataforma per a canons.

EsglésiaMonument

Sepulcre megalític de Ca na Costa

Tomba megalítica d’uns 4.000 anys vora es Pujols, el monument més antic de les Pitiüses. Es veu des d’una passarel·la.

ArqueologiaGratuït

Castellum romà de Can Blai

Restes d’una fortalesa romana del segle IV vora la carretera de la Mola, amb torres quadrades i plafons explicatius.

ArqueologiaGratuït

Església del Pilar de la Mola

Església del segle XVIII al poble de l’altiplà de la Mola, vora el mercat d’artesania de dimecres i diumenges en temporada.

Església

Església de Sant Ferran de ses Roques

Església de finals del segle XIX a la plaça del poble, de línies senzilles i façana blanca, centre de la vida de Sant Ferran.

EsglésiaMonument

Molí Vell de la Mola

Molí fariner del segle XVIII restaurat, vora la carretera del Pilar de la Mola. Recorda la importància del cereal a l’altiplà.

Monument

Al mapa

Fotos: Foto elegida por Eivissa Sí